Gràcies vaguistes de Panrico pel vostre exemple de dignitat

Lluís Perarnau. Coordinador de l'Entesa per Sabadell

Lleó, 1903. La ciutat viu el primer conflicte social important. Es tracta de la vaga dels adobadors, els obrers que treballen a la indústria de les pells, pràcticament l’única indústria local. Reclamen un augment general de 50 cèntims i una jornada de deu hores. Davant la negativa dels patrons, esclata la vaga i es paralitza la ciutat. La vaga va continuar fins arribar als 9 mesos de duració malgrat la repressió. Només la fam va fer cedir els obrers. Durruti, que aleshores tenia 7 anys, va viure aquella vaga, en què el seu pare va ser detingut. Ell mateix s’hi va referir en una carta a la seva germana: “Des de la meva infantesa, el primer que vaig veure al meu voltant va ser el patiment, no només de la nostra família sinó també del dels nostres veïns. Per intuïció jo ja era un rebel. Crec que aleshores es va decidir el meu destí”.

Santa Perpètua de la Mogoda, 2014. Les treballadores i treballadors de Panrico han protagonitzat la vaga més llarga en 40 anys, de vuit mesos, en contra de l’ERO i els acomiadaments. S’han enfrontat a un fons d’inversió voltor, Oaktree, d’aquells que compren empreses, acomiaden bona part de la plantilla i les tornen a vendre per emportar-se uns bons beneficis. S’han enfrontat a un tauró “expert en reestructuracions”, Carlos Gila, que emparat en la legislació favorable als empresaris de la nova reforma laboral del PP i en la passivitat de CCOO i UGT, s’ha comportat com el pitjor dels empresaris franquistes en plena dictadura. S’han enfrontat també a un govern de la Generalitat que, com a “ajuda”, els va enviar dos cops els mossos, que van carregar contra el piquet a la porta de la fàbrica, per permetre que l’empresa pogués treure producció de dins. Un govern que s’ha rentat les mans davant la vulneració flagrant del dret de vaga. A CiU, els drets laborals es deuen pensar que són drets de segona.

I s’han enfrontat també a la direcció del sindicat, CCOO, al qual estaven afiliats la gran majoria (el 90%). Han mantingut la seva vaga, exemple de lluita i de dignitat, durant 8 mesos, en contra de la política defensada pels òrgans de direcció de CCOO. Primer la federació estatal d’Agroalimentària els va deixar sols, quan es va fer enrere en la vaga a nivell estatal que havia anunciat i va participar en l’acord de mediació que acceptava els 745 acomiadaments. Després, a Catalunya, el sindicat va deixar sols els i les vaguistes. En comptes d’estendre el conflicte i la vaga al sector, l’única opció per a la cúpula del sindicat ha estat la negociació. Una negociació que només podia dur a resultats desastrosos, com és fàcil de deduir, davant d’una direcció empresarial com la que hi ha a Panrico. Fa pocs dies, Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya, en unes declaracions deia que els treballadors s’havien equivocat fiant-ho tot al judici a l’Audiència Nacional, quan el sindicat apostava per la negociació. I també parlava de les ”organitzacions que no tenen res a veure amb el conflicte” i que han prioritzat “l’èpica a la gestió del conflicte”. Quines declaracions més lamentables! S’espolsa de sobre qualsevol responsabilitat en el desenllaç de la vaga, com si la seva falta de determinació en donar suport a la lluita dels treballadors de Panrico no fos un punt fonamental, l’element clau principal. La culpa és dels que han volgut prioritzar “l’èpica a la gestió del conflicte”! Quina expressió més lamentable venint d’un suposat dirigent sindical! Realment, les seves declaracions són la cirereta del pastís d’una actuació nefasta al llarg de tot aquesta lluita.

Gràcies treballadores i treballadors de Panrico – Santa Perpètua pel vostre exemple, per la vostra lluita plena de dignitat i de fermesa. Gràcies per assenyalar-nos l’únic camí que realment farà canviar l’actual estat de la situació, el camí de la lluita i la solidaritat. Ningú pot anar amb el cap més alt que vosaltres. Els vostres fills se senten orgullosos de vosaltres amb tota la raó. I estem convençuts que el vostre gest ha plantat la llavor de la rebel·lia en milers i milers de joves i treballadors.