Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell
Fa poc, en una entrevista sobre com veia diferents temes de la ciutat, el periodista em preguntava si el PSC havia girat full en quant el bustisme. La meva resposta va ser un no clar.
El bustisme s’ha identificat com una manera de fer política, en la que el principal objectiu és mantenir-se en el poder com sigui i poder disposar dels recursos econòmics, personals i materials públics a plaer i gaudir de privilegis, enlloc de treballar per a resoldre les necessitats dels ciutadans i gestionar el present i el futur de la ciutat.
Els 16 anys de bustisme no es van acabar amb la caiguda de Manuel Bustos arran de l’esclat del cas Mercuri, perquè el bustisme no era únicament els germans Manuel i Paco Bustos, el seu entorn familiar i un grapat d’amics i funcionaris, sinó que era el PSC, el seu entorn polític i tots els regidors i regidores que van formar part dels diferents governs i van ser responsables de totes les seves actuacions, ja fos de manera activa o passiva.
Amb la tornada del PSC al govern municipal l’any 2019 van tornar les formes de fer política del bustisme. Van canviar cares i noms, però l’estil i els tics característics van instal·lar-se de nou a la Plaça de Sant Roc. Al capdavant ja no hi havia Manuel Bustos, sinó Marta Farrés, digna successora seva després de 10 anys d’aprenentatge al seu costat.
El PSC no ha girat full del bustisme perquè forma part de la seva essència política i en aquests 4 anys n’ha deixat prou evidències, algunes de les quals gairebé calcades a les anteriors maneres d’actuar. Apujar-se el sou un 16,7 % a la primera de canvi i comprar voluntats polítiques per minvar l’oposició. Si Manuel Bustos l’any 2003 va bloquejar políticament a CiU, ERC i ICV a canvi de sous i cadires, Marta Farrés ha neutralitzat a la regidora Marta Morell, ex Podemos, i a Junts per Sabadell a canvi de col·locar persones d’aquestes organitzacions com assessores del PSC a la Diputació i a l’Ajuntament. Un altre calc és l’ostentació. En aquest cas l’alcaldessa es va adjudicar 2 vehicles i 2 policies municipals al seu servei exclusiu com a guardaespatlles.
El clientelisme, el tracte de favor a entitats, particulars i empreses a canvi de rebre suport es manté intacte. A l’igual que el populisme per intentar rascar un grapat de vots. Si Manuel Bustos es dedicava a fer “sessions” a cases particulars (conegudes com a reunions “tupperware”) Marta Farrés es dedica a visitar botigues amb el seguici de fotògrafs i periodistes, naturalment a càrrec de l’erari públic.
A manca de capacitat per impulsar projectes estratègics per la ciutat Manuel Bustos venia fum, entabanava amb projectes inexistents: Ciutat de la Música, el Museu de la Ciutat al Vapor Turull o que Sant Pau de Riu-sec seria un polígon amb industria puntera aeronàutica i 10.000 llocs de treball, en són alguns exemples. Com a bona successora Marta Farrés també ven fum, anunciant com a cosa feta 528 habitatges públics de lloguer quan no hi ha ni projecte, un nou Conservatori de música a l’Eix Macià, o una nova Comissaria a la zona nord, etc. sense que hi hagi res de res.
Més paral·lelismes. Si Manuel Bustos va menystenir el Rodal amb la proposta de fer un Zoo al Torrent de Colobrers, Marta Farrés menysté el Parc Fluvial del riu Ripoll volent fer una piscina d’onades artificials, el SurfCity. Propostes adreçades a beneficiar interessos privats i especulatius al marge de l’interès públic i que devastarien espais naturals imprescindibles.
El PSC tampoc ha volgut passar pàgina de la seva connivència amb Smatsa, l’empresa concessionària de la recollida de residus i neteja viària, que l’any 2012, amb Manuel Bustos d’alcalde, va adjudicar, presumptament, de manera irregular i pendent de judici. La Jutgessa instructora del cas Mercuri ho deixa molt clar en el seu escrit de conclusions de la peça 28: l’adjudicació del Servei a favor d’SMATSA va ser indiciàriament fruit de les maniobres delictives planificades, organitzades i dirigides pels responsables del PSC i de l’empresa, amb la col·laboració de funcionaris municipals. El PSC ha fet mans i mànigues per no fiscalitzar la gestió del servei i ha col·locat de president de l’ “Obra social d’Smatsa” a Ramón Burguès, ex-regidor que, junt amb Marta Farrés, van ser uns dels membres del govern que va adjudicar la concessió a Smatsa.
Per si faltava alguna evidència que el PSC no ha volgut desmarcar-se de la seva vinculació amb l’etapa de Manuel Bustos va ser el bloqueig que va exercir perquè l’Ajuntament, en qualitat d’acusació particular, es pronunciés sobre l’execució de les penes de presó de Manuel Bustos i de Josep Miquel Duran, ex cap de la Policia municipal, a requeriment de l’Audiència de Barcelona que havia dictat la sentència de la peça 30 del cas Mercuri i ratificada pel Tribunal Suprem. Una actitud del PSC molt greu, per desatendre un requeriment judicial i manifestar un total menyspreu per la lluita contra la corrupció, deixant en evidencia que no ha tallat el cordó umbilical amb Manuel Bustos i el bustisme.
Des de que va esclatar el cas Mercuri ni el PSC, ni Marta Farrés, mai, en cap moment, no han tingut la dignitat ni el coratge de reconèixer el mal que van fer a la Institució municipal, a la ciutat i a la política amb el seu estil i amb els seus tripijocs posats al descobert. Mai han demanat disculpes per les actuacions delictives que els seus màxims representants de partit van cometre, i aquells que no han estat directament implicats mai no s’han exculpat per no haver estat atents o per haver mirat cap una altra banda.
En política reconèixer errors i males praxis honora i en el món de la corrupció encobrir o mirar cap una altra banda, inculpa. Malauradament, el PSC mai no ha girat full en quant el bustisme, sinó que ha fet que segueixi ben viu.