No fiscalitzar és corrupció

Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell

El conflicte entre SMATSA i la ciutat de Sabadell pel Servei de neteja viària i recollida de residus, ha posat en relleu un dels riscos de delegar la prestació dels serveis públics a determinades empreses privades. Els interessos empresarials per fer-se i mantenir el màxim d’anys la concessió d’un servei municipal, que compta amb una dotació anual de prop de 22 M d’€, poden acabar prevalent per damunt dels interessos col·lectius i ser generadors de pràctiques fraudulentes.

SMATSA presta el Servei des de fa 44 anys, gràcies a haver obtingut els successius contractes, i va viure la seva lluna de mel durant l’etapa en què el PSC va ostentar el govern municipal, període en el que van mantenir un conegut i ja explicitat intercanvi de favors. Un d’ells va ser l’obtenció de l’actual concessió l’any 2012, la qual està sota investigació en els macro-sumaris Pokemon i Mercuri que indaguen presumptes delictives de tràfic d’influències, ús d’informació privilegiada, suborn, prevaricació, etc.

En motiu d’aquesta investigació l’abril de 2017, Eugenio Diaz, gerent d’SMATSA, va haver d’anar a Lugo a declarar, en qualitat d’imputat, davant la Jutgessa Pilar De Lara que instrueix el cas Pokemon. Segons va transcendir a la premsa, aquesta magistrada va apuntar que es donava per fet que Eugenio Diaz, que també era delegat de Vendex a Catalunya, “realiza una importante actividad relacionada con la possible comisión de un delito de trafico de influències en los municipios de Sabadell y Barberà” i que la “mecànica” consistia en “supuestos pagos de dinero, entrega de regalos, colocación de enchufados y pago de viajes”. Una noble manera de fer-se amb les concessions dels serveis públics.

A Sabadell el beneficiari d’aquesta “mecànica” no podia ser altre que el PSC. Però la connivència entre SMATSA i el govern del PSC no només va funcionar en les possibles irregularitats a l’hora de decantar la concessió, sinó que també va mantenir una total manca de fiscalització de la prestació del Servei. Per exemple, no va obligar a instal·lar tots els GPS tal i com l’empresa s’havia compromès en el plec de condicions. El nombre d’inspectors per fer el seguiment del Servei era pràcticament nul (un sol inspector al carrer). El juliol de 2011 Paco Bustos va destituir per decret el Cap de Servei sense assignar les responsabilitats de direcció i control a cap altra persona. etc. etc.

Tot fa pensar que aquesta manca de control i seguiment del Servei no va ser casual, sinó que formava part de l’espai de relació entre el PSC i SMATSA. I quan hi ha interès perquè no hi hagi control ni seguiment d’un servei públic qui en surt perjudicat és el Servei i els recursos públics i qui en surt beneficiada és l’empresa i qui havia de fiscalitzar-lo. I això és corrupció.

Però la corrupció té moltes cares. Fins a quin punt una oferta, en principi avantatjosa, d’una determinada concessionària no acaba sent un frau, perquè sap d’antuvi que les condicions del contracte es podran incomplir impunement ja que la manca de fiscalització i de control del servei està garantida?.

SMATSA, fins ara beneficiada per aquesta manca de fiscalització i per l’incompliment sense conseqüències de les condicions del contracte, ha pres una decisió sorprenent denunciant qui té la responsabilitat de vetllat pel bon ús dels diners públics i perquè el servei es presti correctament. SMATSA s’ha posat en un atzucac i ha deixat palès que els seus interessos són aliens a la qualitat del servei i als de la ciutat.

També ha estat sorprenent l’actitud dels partits a l’oposició. Per una banda el PSC, que amb un important pes de mercuri a les ales intenta sobreviure com pot a la tempesta de la corrupció. Ciutadans i PP, coneixedors de les irregularitats i dels incompliments en què ha incorregut SMATSA i de les actuacions de l’Ajuntament per esmenar la situació, s’han posicionat al costat de l’empresa enlloc de defensar els interessos de la ciutat.

Enfront la corrupció i les irregularitats que afecten els interessos col·lectius i els diners públics no hi ha equidistància. Com en gairebé tot delicte, a més dels autors materials, també hi han còmplices i qui mira cap un altre costat.