Les querelles del PP pel 9N: una nova mostra d’intolerància antidemocràtica

Lluís Perarnau. Coordinador de l'Entesa per Sabadell

Hi ha fets en què un queda retratat davant de tothom. I el PP ha quedat ben retratat davant del món amb la seva obsessió per prohibir la consulta del 9N, amb el suport del PSOE, i de prohibir també el procés participatiu que es va fer com a alternativa. Les querelles anunciades pel PP a Mas i a dos consellers més del govern, per més que previsibles, no deixen de ser molt patètiques i lamentables. És veritat que no es podia esperar menys de qui va fer campanya contra l’Estatut per tot l’Estat ara ja fa uns 8 anys. Encara recordem aquella imatge de senyors i senyores que s’apropaven a les paradetes del PP per preguntar: “¿es aquí dónde se firma contra Cataluña?”. I des d’aleshores, i amb el PP al Gobierno de España, no han parat ni un minut els seus atacs, la recentralització, els menyspreus…

D’altra banda, qui és prou indigne com per negar el dret dels descendents de les víctimes del feixisme a conèixer on van ser enterrats els seus familiars, no ha de patir gaire pel “què diran” a l’hora de perseguir una consulta democràtica no vinculant. I encara un altre exemple: la revisió del cas Puig Antich, un clar exponent que no s’ha arribat a fer mai la depuració de l’aparell de l’estat des de l’anomenada Transició. Els jutges que van denegar el 2007 la revisió del cas, van iniciar les seves carreres a la judicatura des de la justícia militar i cap als finals de la dictadura, quan es va produir l’ominós judici militar que va condemnar a mort al jove Salvador Puig Antich. (Vegeu el llibre Puig Antich. La transición inacabada de Gutmaro Gómez Bravo). Tan posats estaven en la defensa de l’actuació del tribunal militar que va dictar sentència el 1974, que van reproduir pràcticament els mateixos defectes: denegar validesa a noves proves, menystenir les circumstàncies en què es van arrencar les declaracions dels acusats, etc. Fins al punt que a l’aute fan referència a la dictadura de Franco (32 anys després de la mort del dictador!) com l’”ordre institucional vigent”. Un cínic eufemisme que té la connotació d’expressar la continuïtat entre un ordre i l’altre, el de la dictadura i el democràtic, i que revolta qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica, però que vist com estan anant les coses, potser és més real que altres mites.

La gent d’esquerres, em pregunto, com no ha de voler fugir d’aquesta Espanya? I no em refereixo només a la gent de Catalunya o a la d’Euskadi. Qui no vol marxar de l’Espanya negra del PP, l’Espanya hereva del franquisme, la de la casta militar-judicial-política-financera-eclesiàstica-burocràtica? Qui no vol que aquest règim decrèpit i que mostra la seva cara més intolerant i antidemocràtica s’acabi ensorrant ja d’una vegada i deixi pas a un nou marc de llibertats democràtiques més profundes i arrelades?

Doncs sí, resulta que sí que hi ha qui pretén continuar sostenint aquest règim, plantejant uns quants canvis accessoris perquè res no canviï substancialment. La imatge de Pedro Sánchez, flanquejat per Miquel Iceta i Àngel Ros, defensant una reforma de la Constitució en què no es contempla reconèixer el dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, em provoca una sensació estranya. Davant de tot el que està passant, això és tot el que han de dir? La seva proposta, es redueix només a això? En fer un discurs adreçat exclusivament a l’establishment? Entre això, la vacuïtat de la seves propostes, i la falta de fermesa i de coherència a l’hora d’apartar dels seus càrrecs a imputats del partit en casos de corrupció, com en el cas Mercuri, no m’estranya que la sensació de molta gent d’esquerres (i jo entre ells) sigui la de veure’ls com una cosa antiquada i completament inútil, una autèntica peça de museu.