Intervenció de Virginia Domínguez en el ple municipal del 6 de novembre de 2012
Volem començar comentant les propostes sobre les ordenances fiscals que vam fer arribar al govern i que tornarem a presentar en el període d’al·legacions.
Unes propostes contextualitzades en una conjuntura econòmica crítica, que, entre altres, afecta a les entitats. Per això hem proposat que s’eliminin les taxes que van introduir l’any passat per l’ús d’equipaments municipals. Unes taxes que no tenen una incidència significativa en el pressupost i, en canvi, estan escanyant algunes entitats i posant en risc moltes activitats culturals i socials.
Però el que més ens preocupa de la situació de crisi és el fet que afecta de manera molt crua moltes famílies, tenint en compte la taxa d’atur del 20%, que la ciutat ja nota els efectes restrictius de la reforma de la Renda Mínima d’Inserció i de la pèrdua de poder adquisitiu de diferents col·lectius, i que, a la vegada, estan augmentant els impostos, però també les tarifes dels serveis més bàsics, com ara l’aigua, el transport públic, etc.
Cada cop hi ha més famílies a la nostra ciutat que subsisteixen en la precarietat i en el llindar de la pobresa i hem de ser molt conscients d’aquesta realitat.
Per aquest motiu, defensem que cal diferenciar els impostos i taxes que ha de pagar pràcticament tothom, vinculats al dret bàsic de l’habitatge, dels que afecten a serveis específics que només paga qui els rep. Per posar un exemple, no és comparable l’augment de l’IBI amb el de la taxa de fotocòpies de l’Arxiu històric.
Per això, hem tornat a proposar una exempció que apliquen altres municipis i que ja van rebutjar l’any passat, una bonificació total del pagament de l’IBI de la residència habitual a les persones que es troben en atur de llarga durada i no reben cap prestació.
També hem proposat millorar la gestió dels fraccionaments de rebuts, una proposta que finalment ens van acceptar l’any passat, però que s’ha aplicat en quatre rebuts consecutius per a l’IBI, coincidents amb els dos de la taxa de residus. Pensem que s’han de donar més facilitats per afrontar unes despeses que cada dia tenen més pes en les economies familiars. Si s’augmenta la pressió fiscal, el mínim que poden fer és facilitar-ne els pagaments espaiant-los durant l’any.
D’altra banda, d’acord amb la nostra preocupació per fomentar les bones pràctiques mediambientals, hem proposat diferents bonificacions vinculades a l’estalvi d’aigua, la promoció de l’energia solar o la reducció de residus.
Però els punts en què, sens dubte, tenim més discrepàncies amb el govern del PSC són els increments de l’IBI i de la taxa de residus, molt per sobre del 3%.
Mirin, no és acceptable que pensin més en el titular que no pas en els efectes sobre les economies familiars dient que la majoria d’impostos i taxes només pujaran el 3%. Siguin més honestos, reconeguin que la pressió fiscal puja molt, perquè els impostos amb més impacte sobre les famílies, l’IBI i la taxa de residus, pugen l’11,7 i el 4,7 % respectivament.
El què han d’explicar a la ciutat és que preveuen ingressar 41 milions d’euros en concepte d’IBI, el 26% del total d’ingressos del 2013.
El que han d’explicar és que el Pressupost municipal s’aguanta en bona part gràcies als recursos propis i que els impostos directes han passat de 48 milions d’euros el 2006 a 66 milions el 2013, és a dir, del 25% dels ingressos al 42%. Conclusió: la ciutadania paga cada dia més, malgrat reben menys serveis i aquests són més cars. El món del revés.
Al cap i a la fi, el que fan és el mateix que les cadenes comercials. Anuncien un preu molt baix per uns quants productes llaminers per atreure la clientela, però després pugen el preu dels productes de consum més habitual. Vostès fan servir la mateixa tècnica de venda, el que hauria de ser una explicació a la ciutat es converteix en una estratègia per amagar la realitat.
I no ens serveix, Sr. Burgués, que ens digui que l’augment de l’IBI ve donat pel Ministeri. L’any passat, quan el ministeri va dir que l’IBI havia de pujar el 10%, van tenir l’oportunitat de no aplicar cap augment municipal i no ho van voler fer, van pujar el 14%.
Per aquest motiu, la nostra proposta és que no s’incrementi la taxa de residus, que renunciïn a aplicar el 4,7% de pujada que han anunciat. Si la seva voluntat és pujar al voltant del 3% el conjunt de taxes i impostos, ho poden demostrar congelant la taxa de residus per compensar en part l’increment desorbitat de l’IBI.
No em puc estar de recordar que l’any passat vostès també van fer un joc de mans jugant amb el 3%, dient que no incrementaven el 4%, sinó el 3% + l’1% pel fons de solidaritat. Fins ara no hem escoltat cap valoració sobre els efectes que ha tingut la recaptació d’aquest fons en les condicions de vida de les persones beneficiàries. Això sí, veiem que s’han adonat que la solidaritat ha de ser en el conjunt del pressupost, no amb percentatges suplementaris.
Diuen també que es veuen obligats a pujar la taxa de residus, perquè està molt lluny de cobrir el cost del nou Centre de tractament de residus. Ho diuen i es queden tan tranquils, traspassant, com sempre fan, el problema a la ciutadania, però sense emprendre cap mesura seriosa per reduir aquest cost. Saben quants anys fa que aquest ple va aprovar una proposta de l’Entesa per elaborar un pla de reducció de residus? Fa ni més ni menys que 7 anys! I en aquests anys, què han fet per reduir els residus generats i la factura d’eliminar-los? res de res, ni una línia. La seva ineficàcia costa molts diners a la ciutat.
Vostès fan la mateixa gestió de sempre, com si no hi hagués una crisi econòmica, una crisi energètica, una crisi social, com si no hi hagués canvis molt rellevants a la societat i al món. I el resultat és que no avancem cap un nou model. Estem paralitzats.
Pel que fa al pressupost, aquest és el més baix en molts anys, un 10% més baix que el de 2012, i enguany diuen que el volen fer més realista, reconeixent implícitament el que els hi venim dient des de fa anys: els pressupostos que plantegen són molt allunyats dels números reals i per tant poc creïbles. Potser el tancament del 2011 amb pèrdues és el que els ha portat ara a aquest realisme sobtat.
Aquest és el primer pressupost que es fa amb les directrius del Pla d’ajust, el primer pressupost que respon a les disposicions del govern Rajoy, però que encara no contempla el retorn del préstec per trobar-nos en el primer any de carència.
És un pressupost que, tanmateix, resulta continuista en molts aspectes. Tenim la sensació que vostès no són capaços de trencar la seva pròpia inèrcia, de deixar d’actuar per rutina i tocar de peus a terra i veure que la crisi està canviant la realitat de la ciutat i la societat.
Una realitat que està portant situacions molt complexes, situacions que poden generar conflictes socials semblants als que ja han viscut altres ciutats properes.
Sembla que no són realment conscients del risc de fractura social a la que ens podem veure abocats ni de l’augment de conflictivitat social.
Si fossin conscients d’aquest risc, orientarien el pressupost a les polítiques actives de prevenció en l’àmbit social, a reforçar la cohesió. En canvi, desmantellen els programes d’inversió social i les polítiques integrals sobre el territori, com el pla de barris. Unes polítiques que amb el treball dia a dia de molts professionals han aconseguit mantenir un equilibri fràgil. Superar aquest equilibri requereix dècades de treball al carrer, a les places, a les comunitats. Vostès, amb l’inestimable ajut de la Generalitat, es carreguen tota la feina del pla de barris. Què faran quan esclatin les tensions socials? Ja serà tard, la intervenció ha de ser abans.
En aquest pressupost es redueix el 20% l’aportació municipal a Serveis socials, el 12% de l’aportació municipal a educació, el 25% de l’aportació municipal a promoció econòmica i comerç. No acabem de veure com inverteixen en les persones.
Amb aquesta política demostren la seva incapacitat per adaptar-se a les necessitats actuals. Les mateixes polítiques socials, però a més amb retallades, és a dir, menys polítiques socials.
Les mateixes polítiques d’habitatge, mentre hi ha noves necessitats i, sobretot, milers d’habitatges buits, però no saben com fer front a aquesta situació.
Les mateixes polítiques de mobilitat, sense invertir en el canvi substancial de model que ens ha de preparar pel futur.
Les mateixes polítiques de privatització dels serveis públics, sense plantejar-se l’estalvi que implicaria recuperar-los i tornar-los a gestionar des de l’estructura municipal.
La mateixa forquilla salarial en què uns pocs tenen sous molt alts mentre el gruix de la plantilla està en la franja baixa.
La mateixa incapacitat per arrencar compromisos a la Generalitat, per cobrar els deutes pendents, per aconseguir més recursos per a la ciutat.
Malauradament, només els hi podem reconèixer innovació en un àmbit, l’energètic, amb el nou projecte de manteniment de l’enllumenat públic.
En síntesi, no tenen capacitat per emprendre un canvi profund de política per adaptar-se al canvi social que tot just despunta, als efectes d’una crisi que no ha provocat la ciutadania.
No hi ha noves propostes, no hi ha canvi de model, no hi ha innovació en la gestió de la ciutat.
Des de l’Entesa per Sabadell defensem la inversió en la ciutat elevant el punt de mira, pensant en cobrir les necessitats d’avui, però també planificant la ciutat de demà passat, generant noves oportunitats productives, recuperant el passat industrial, fomentant el teixit comercial de proximitat, consolidant els programes de formació per a totes les etapes educatives i fomentant els petits projectes de ciutat. No vindrà ningú de fora a lluitar per la nostra ciutat, aquesta és una tasca que correspon a aquest consistori i al conjunt de ciutadans. Però no veiem ni rastre d’aquesta voluntat en aquest pressupost.
Durant molts anys han tingut molts diners per gastar i també per malbaratar. Han estat corresponsables de la política del diner fàcil i l’especulació immobiliària sense pensar en el futur. Han fet una gestió poc responsable del diner públic i han passat d’unes finances sanejades a unes finances hipotecades i a un pla d’ajust. Han destinat molts recursos a despesa supèrflua i han funcionat a cop de talonari.
Ara no són capaços de gestionar sense el talonari, estan ancorats en la mateixa política i no se n’adonen de què cal més valentia per canviar de rumb. Mentre, la ciutat ha de continuar mantenint equipaments deficitaris com la Pista Coberta d’Atletisme o la Fira i seguim invertint per regalar equipaments municipals com el Complex Olímpia a entitats privades de fora de la ciutat.
La ciutat necessita urgentment un canvi radical de visió i de gestió que aquest govern ha demostrat que no pot liderar. Hem de saber què és prioritari, com podem pal·liar els efectes immediats de la crisi, però, sobretot, què volem ser com a ciutat, cap a on hem de dirigir les nostres polítiques i quin és el nostre horitzó.
Aquest pressupost i aquestes ordenances no donen resposta a aquesta necessitat de canvi i per tant no els hi donarem suport.