Isidre Soler Clarena - Regidor portaveu del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha provocat, si més no, l’efecte de fer tocar de peus a terra sobre quina és la realitat política entre Catalunya i l’estat espanyol.
Una sentència sobre un Estatut que ja va sortir descafeïnat del propi Parlament de Catalunya i va ser bandejat per les Cortes Españolas, tot i les promeses del Sr. Zapatero de respectar l’estatut que aprovés el poble de Catalunya i que quatre anys després que el PP interposés el primer recurs, el Tribunal Constitucional l’ha rematat limitant l’ús del català i les competències en matèria de justícia i fiscals de Catalunya, fins i tot limita l’actuació del Síndic entre moltes altres retallades, deixant ben clar que ni som una nació ni tenim cap dret a decidir per nosaltres mateixos.
L’efecte més greu de la sentència, però, és el retrocés democràtic que implica anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, expressada democràticament en un referèndum, i la dels seus representants legítimament escollits i de les seves legítimes institucions, portant la democràcia a un carreró sense sortida en tenir més valor el pensament polític de deu membres d’un alt tribunal designats a dit per dos partits, que no pas la voluntat de tot un poble i la de les seves institucions.
Però no ens enganyem. El veritable problema no és l’Estatut, ni el Tribunal Constitucional, el veritable problema és l’estat uniformador i la seva Constitució, i el fet d’haver tancat en fals en el seu moment el tema de les nacionalitats.
Una Constitució que en el seu títol preliminar deixa ben clar que només hi ha una nació: l’espanyola -Patria común e indivisible de todos los españoles-. Només hi ha un poble sobirà: l’espanyol. Només hi ha una llengua: l’espanyola i una sola una bandera: l’espanyola. Només hi ha una autoritat: l’espanyola. La resta és perifèria i folklore.
El Tribunal Constitucional ha fet la seva feina, fer d’altaveu dels qui defensen de manera intolerant i bel·ligerant l’homogeneïtat de l’estat espanyol fins les darreres conseqüències i dels seus representants polítics, el PP i el PSOE.
No podem continuar més amb l’ambigüitat, sense voler veure que el problema de fons és una Constitució que no reconeix els nostres drets com a poble, ni la nostra història, ni els nostres trets diferencials. La Constitució espanyola no permet establir una relació entre pobles des de la igualtat, el respecte i la pròpia sobirania, sinó que persegueix la seva total submissió a Espanya.
La sentència del TC ha deixat en evidència que la via estatutària i constitucional no pot garantir els drets democràtics i les aspiracions nacionals de Catalunya. I el poble de Catalunya amb la gran mobilització del 10 de juliol ha dictat la veritable sentència sobre la seva voluntat de no renunciar a la plena sobirania com a nació i a exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur.
Les organitzacions i les institucions democràtiques no tenen cap altra opció que respectar i fer respectar la voluntat del poble de Catalunya i treballar per assolir els drets democràtics com a ciutadans i com a catalans fins assolir la plena sobirania per mitjà del dret a l’autodeterminació.