Crònica de la visita als barris de Covadonga i Sector Creueta
L’Ateneu Mika Etxebere va ser el lloc de trobada escollit per l’Entesa per iniciar la quarta sortida d’El Sabadell que volem. Per qui no el conegui, es troba situat al carrer del Comte de Reus i acull a quatre entitats. Des de fa uns mesos és també la seu provisional de l’AV de Covadonga, que juntament amb l’AV de la Creueta ens van fer d’amfitriones.
A l’explicació prèvia a la passejada, se’ns exposà com històricament s’han vertebrat els dos barris. El primer s’estructurà com un territori marginal entre la via del tren, l’actual Gran Via, i el marge del Ripoll. Un espai allargassat i mal comunicat amb el cor de la ciutat, però imprescindible pel seu batec durant l’arrencada industrial, perquè era cèntric i gaudia de proximitat a la xarxa de transport. En conseqüència s’hi van implantar diverses indústries tèxtils i manyeries, alhora que acollia l’escorxador de la ciutat, la presó provincial i s’utilitzava com abocador la timba de la Cobertera. En el segon va predominar l’habitatge construït a l’exterior del nucli històric i a l’entorn dels camins que des de llevant feien cap a la ciutat: el camí de Caldes pel carrer de la Salut, el camí de Granollers pel carrer de la Creueta, i el carrer de les Tres Creus com un dels accessos a l’Horta Major i als incipients vapors del riu. Les petjades urbanístiques de l’època, cases reduïdes amb carrers estrets i desalineats, encara avui són elements dominants i dificulten els esforços per esponjar els carrers que foren la prolongació del nucli inicial de la ciutat. Avui aquesta tipologia d’habitatges i la minsa activitat econòmica, fa que l’índex de persones nouvingudes sigui dels més baixos de Sabadell.
En els dos barris hi ha activitats associatives tot i que el barri de Covadonga, per la seva història i extensió, la manté més consolidada. Les persones representants d’una i altra associació es dolien de no disposar d’equipaments de proximitat, si s’exclou el CEIP Enric Casassas a la Creueta. Per serveis bàsics com la compra, l’ambulatori, l’escolarització dels infants o el lleure de la gent gran, es veuen obligats a fer desplaçaments més enllà del barri. En alguns casos, deien, extremadament allunyats si es considera la longitud del carrer de Covadonga i el nombre de població envellida que hi viu. En el cas de Covadonga s’hi afegeix que per accedir als serveis bàsics, cal traspassar la Gran Via, fet que fins ara volia dir enfrontar-se diàriament a les barreres arquitectòniques dels túnels soterrats. Això explica la bona rebuda dels passos amb semàfors implantats en aquesta artèria vial.
Els representants de l’AV de Covadonga ens explicaren que una de les seves preocupacions ha estat anar recuperant el pas per la cornisa del Ripoll, que limita el barri de nord a sud, en forma de corredor verd des d’on es pugui resseguir i contemplar el riu. Les remodelacions enjardinades del carrer de Santa Teresa i del passeig de la Revolució, així com les recent actuació feta al tram de la Ronda Orient, ja foren proposades per assolir aquest objectiu. Es mostraren satisfets perquè en aquest moment l’Ajuntament ja ha iniciat les obres d’arranjament de l’últim tram possible, sense intervenir en edificacions, per darrera dels edificis de la facultat d’Economia.
Des de la AV de la Creueta ens informaren que els problemes més rellevants els tenen en la manca de places d’aparcament i en aconseguir espais verds de lleure. Malgrat que s’han fet actuacions en aquest sentit, segons el seu parer, encara queden indrets que permetrien oxigenar una mica més el barri. Manifestaren que una de les seves revindicacions és que el Govern municipal els reconegui com a barri, fet que dificulta canalitzar les demandes i formar part de la programació equitativa de la gestió municipal de la ciutat.
Fetes aquestes reflexions i el corresponent intercanvi d’opinions, se’ns proposà iniciar la visita en el moment just que la calor del dia, després de casi dues hores de reunió en aquella sala sense climatitzar, començava a fer efecte. De les explicacions rebudes i la documentació facilitada, pels qui havíem participat a les tres sortides anteriors, era evident que els dos barris que visitaríem, ni per l’extensió ni per la problemàtica, no eren comparables amb els que havíem conegut. Si cada un d’aquells equivalia a un volum en l’enciclopèdia de la ciutat, els dos que ens esperaven eren la versió reduïda en format de butxaca.
El primer indret a visitar fou la plaça de l’Escorxador, remodelació feta fa quatre anys però desconeguda per la majoria de la comitiva, on se’ns explicà que les llambordes del passeig amb plataners, que fa d’entrada a l’edifici de la Universitat, és el pati original de l’antic escorxador. Ens arribarem fins al single del Ripoll, al darrera de la Universitat, on els nostres amfitrions ens mostraren les obres en curs per a la realització del tram del corredor verd, fins a la baixada del carrer de les Tres Creus, on enllaça amb la Ronda d’Orient fins a Sant Oleguer.
Des d’aquí simularem seguir el traçat nord dels futurs trams d’aquest camí verd fent el recorregut fins al final del carrer de Bonavista, plaça de M.Teresa Gabarró, on es preveu que el carrer comuniqui amb la plaça de Sant Salvador. Arribats al mirador de la Cobertera, amb el sol que es feia notar, vam gaudir de la vista a vol d’ocell sobre l’horta i els meandres del riu. En aquest indret va ser fàcil imaginar-nos el futur traçat del corredor verd que havíem deixar endarrere: els seu pas per l’extrem de la foneria de Cal Magrinyà, el pas pel marge on ens trobàvem, i la continuació seguint la cornisa pel jardí de la casa Turull fins connectar amb l’extrem del carrer de Quevedo.
En sortir de la plaça de Sant Salvador, ens incorporàrem al carrer de Covadonga des on ofereix la seva imatge més representativa: a l’esquera la segona xemeneia més alta de Sabadell i al fons, on les façanes a banda i banda del carrer visualment convergeixen, la Torre de l’Aigua. En aquest indret els representants de l’Entesa ens comentaren que havien elaborat una proposta per transformar el carrer en un eix cívic, de voreres amples i arbrat. Els representants de l’associació manifestaren que aquest era un tema per parlar-ne molt. Compte, estem parlant sobre un dels carrers més llargs de Sabadell, digueren.
Pel carrer de Quevedo van arribar-nos a l’inici del passeig de la Revolució i prosseguirem pel carrer de Santa Teresa. Mentre férem el recorregut van poder comprovar l’antiguitat de les cases que configuren el sector, modestes o benestants, i que donen personalitat al barri en contrast amb els nous blocs d’habitatges que l’estan rejovenint, a base d’ocupar els solars de les antigues indústries. Des del mirador de Santa Teresa, a més de la magnífica vista sobre la zona industrial del Ripoll, van percebre amb sentiment d’enyorança una quietud ambiental, com si la ciutat de cop i volta hagués decidit fer una pausa.
Vam baixar per les escales situades a l’extrem nord del mirador, contemplarem les cases deteriorades de Can Tunis, i remuntarem la carretera de Caldes cap a la cruïlla entre el carrer de Covadonga i el carrer de Vilarrúbies. Aquí s’hi troba la primera fita del camí de la Salut, en la qual descobrirem una ullera seca i la possibilitat insospitada d’observar directament el campanar de la Salut.
Un cop a la Gran Via, per complir el programa fixat, calia traspassar-la. Després els amfitrions de la Creueta assolirien la tasca de cicerone de la comitiva. Però per fer-ho, els de Covadonga no escolliren el pas de superfície amb semàfors, ens van fer seguir pel lateral del carrer Vidal i accedir a la Creueta per les escales d’un dels passos subterranis. Així coneixíem per experiència pròpia que significava per les persones de Covadonga disposar diàriament dels passos de superfície esmentats.
Un cop al barri de la Creueta, pel lateral de la Gran Via, vam accedir al carrer de les Paus (enllaç desconegut pel mapa de l’omnipotent Google). Tant bon punt vam ser-hi comprovarem in situ la bondat dels espais verds aconseguits, racons urbans recuperats pel gaudi dels seus residents, on les ombres dels arbres benèvolament ens preservaven de l’acció directa del sol que ja era al zènit. Aquí se’ns explicà una anècdota lingüística: antigament, com en altres indrets de la ciutat, al carrer de les Paus hi havia passeres de pedra per travessar el carrer sense enfangar-se en època de pluges. Arran d’això, era conegut com el carrer de les Passes i l’espanyolització franquista el va traduir com el carrer de las Paces. Després, la normalització democràtica en va dir carrer de les Paus. Avui alguns veïns, per a no perdre els orígens, encara reclamem el nom original de carrer de les Passes.
La ronda que vàrem fer, abans de contemplar la magnífica façana de ceràmica de l’escola Enric Casassas, ens va permetre constatar la tipologia de cases baixes i antigues que majoritàriament conformem el barri. Realment, la estretor d’aquestes i dels seus carrers dificulten satisfer una necessitat moderna, l’aparcament estable pels vehicles dels residents. Per facilitar la convivència de vianants i vehicles, allà on ha estat possible s’ha eliminat les antigues voreres estretes fent carrers a un mateix nivell. En el recorregut del circuit previst, els nostres amfitrions ens mostraren algun indret on encara és possible recuperar-lo com espai de lleure pels veïns, i els responsables de l’Entesa es comprometeren a defensar-ne la proposta.
Finalment accedirem a unes de les instal·lacions històriques de la ciutat, la qual és la nineta del veïnatge del barri: els safareigs de la Font Nova. El quietud que embolcava a l’aigua transparent i en repòs, a l’espera inútil de les dones amb la bugada, suscitava un contrast punyent amb el record de quan era rodejada d’actives mans amb pastilles de sabó i picador, perquè no existien les màquines de rentar ni l’aigua corrent a les cases. Avui, una part dels locals s’ha adaptat com espai de lleure i fa de seu a l’associació de veïns.
Aquí va acabar la visita, que no el debat, i en el transcurs del pica pica que ja ens té acostumats l’Entesa, a més de reprendre entre nosaltres algun dels temes respecte les possibilitats urbanístiques des dos barris, s’inicià una controvèrsia sobre la millor manera d’incorporar el jovent en la dinamització de les entitats veïnals.
Un de la colla.