Intervenció d’Isidre Soler en el ple municipal del 4 de maig de 2010
Aquest Reglament que porten a aprovació inicial té l’origen en la proposta que, en forma de moció, l’Entesa va portar a aquest ple el desembre de 2008, amb la finalitat de regular l’ús d’un dels edificis més valuosos del nostre patrimoni històric i cultural. Però amb la clara voluntat d’obrir les dependències de la Casa Duran a la ciutadania, facilitant poder utilitzar alguns dels seus espais.
Després de més d’un any de reunions amb el tinent d’alcalde de presidència, hem de manifestar la nostra decepció pel resultat del reglament que porten a aprovació.
Des del primer moment hem defensat que, degut a les característiques de la Casa Duran, s’havien de limitar els espais susceptibles de ser cedits a les entitats. Per exemple: es podrien fer servir l’entrada, el pati de la planta baixa, la sala principal del pis, el pati del pis o el porxo del primer pis.
I que les activitats havien de ser també adequades al valor del lloc: la presentació d’un llibre, un concert de petit format, la lectura de poemes, una exposició al vestíbul d’entrada, una recepció, etc.
Actes culturals compatibles amb l’espai, però que el propi espai aporta el glamur, el valor afegit del patrimoni i al mateix temps serveix perquè la gent conegui la casa i la història de la ciutat.
Malauradament, però, sempre hem trobat per part del govern una actitud més que restrictiva, tancada a què la Casa Duran sigui utilitzada per les entitats .
Una actitud ben curiosa per cert, contradictòria, perquè la Casa Duran es pot fer servir per tot allò que vostès consideren oportú: portes obertes, grups d’escolars, jornades europees, consells municipals, recepcions, actes protocol·laris, etc. sempre i quan sigui el govern qui organitza l’activitat. Tot menys que les entitats en puguin disposar per organitzar-hi un acte.
És a dir, les restriccions d’ús no s’imposen en funció de les característiques de l’activitat, sinó de l’organitzador. Sincerament, no ho acabem d’entendre.
Vostès s’escuden en que la Casa Duran és fràgil i que hi ha altres locals per fer-hi activitats.
No entenem però que en 7 anys hi hagin passat prop de 15.000 persones, segons les seves pròpies dades, sense que hagi passat res i en canvi no sigui possible que una entitat organitzi un acte.
O sigui que és fràgil per uns i no ho és per altres.
Possiblement el problema no sigui la fragilitat de la Casa Duran sinó que vostès s’apropien del patrimoni públic per les seves coses.
Aquesta percepció l’evidencien quan en el reglament plantegen que la gestió correspongui als Museus municipals, correcte, i al Departament de relacions institucionals, quan en tot cas hauria de correspondre a Cultura.
Vostès volen que el patrimoni de tots llueixi en exclusiva per als seus actes i desconfien de la gent i de les entitats.
Així doncs el reglament que porten a aprovació l’han redactat a partir d’aquesta òptica, de què la Casa Duran tan sols es pugui utilitzar pels actes organitzats pel propi Ajuntament, amb la qual cosa el reglament esdevé innecessari.
Pensem que s’equivoquen amb les limitacions que han imposat al reglament. S’ha de reglamentar l’ús del patrimoni perquè sigui respectat, s’han de fixar preus públics si cal, però sobretot s’ha de confiar en la maduresa i la responsabilitat de les entitats perquè el patrimoni públic és de tota la ciutat i tota la ciutat ha de tenir la possibilitat de gaudir-ne.
Lògicament presentarem al·legacions al text inicial del reglament per intentar, una vegada més, que la ciutat i les entitats, puguin gaudir dels espais de l’edifici més emblemàtic de Sabadell.