Virginia Domínguez, Entesa per Sabadell
Hi havia un temps, potser fruit d’una jove democràcia, en què el polític escoltava el criteri
tècnic i s’acompanyava de bons professionals per definir les polítiques culturals. Un temps
en què no s’esperava que els tècnics i caps de servei fessin seguidisme, sinó que
mostressin el seu coneixement. Un temps en què es prioritzaven els mèrits de formació i
experiència i no la fidelitat política i l’adoració als lideratges partidistes.
En aquell moment a Sabadell vam perdre l’oportunitat de construir un Museu tèxtil per fer
memòria de la història industrial i social de la ciutat. De la formació del Sabadell del segle
XIX i XX, de la construcció dels grans vapors, però també de les petites quadres de
drapaires i el sorgiment del treball a mans, de la creació de les institucions econòmiques
ara desaparegudes o en decadència, de la indústria auxiliar de maquinària i eines per al
tèxtil, del naixement de la indústria metal·lúrgica… De l’arribada de població rural d’altres
indrets que cada cop van ser més llunyans, amb les dificultats que va implicar a la segona
meitat del s.XX per la manca d’habitatge, infraestructures urbanes i equipaments bàsics.
Del treball d’homes i dones de moltes generacions d’avantpassats al tèxtil, del treball
femení, que encara es pretén presentar com una novetat dels darrers anys, del moviment
obrer, les organitzacions sindicals i la repressió… Tot això és el que pretenia fixar en la
memòria en el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.
En aquell moment vam perdre l’oportunitat, que sí que van aprofitar altres poblacions com
ara Terrassa o Igualada, de fer bandera de l’activitat econòmica que va fer créixer la
ciutat, amb els seus clars i foscos, bastida amb moltes històries personals i col·lectives, de
patiment, de lluites, d’il·lusions. Fer bandera de la riquesa que conforma la ciutat, que la fa
madurar, però no des de la nostàlgia que tot ho fa bonic i planer. Un moment en què
encara teníem molts testimonis vius dels patiments de la postguerra, de les il·lusions de la
transició, de la dura crisi econòmica del darrer quart del s.XX. Teníem tots els elements
per reconstruir la història econòmica, política i social de la ciutat.
Aquest museu és cada cop més una quimera. Al polític actual -malauradament amb
escasses excepcions- l’interessen els resultats immediats que li proporcionen fàcilment
els productes efímers i les eufòries passatgeres. No surt a compte prioritzar inversions
generoses que impliquen una despesa contínua en manteniments i sense retorn
econòmic. Així, malgrat el projecte ressorgeix de tant en tant per calmar la demanda de
les veus que reivindiquen el MITL, no s’inverteix ni un euro en fer-lo realitat. I així, qui dia
passa, any empeny.
Ara ens volen fer creure que tindrem el museu tèxtil, reutilitzant el nom, com ja van fer
amb el desaparegut gimnàs municipal on actualment hi ha una altra activitat. Durant la
campanya electoral l’alcaldessa va reconvertir la demanda històrica de museu en la
promesa de l’exposició de la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que fa anys que busca
una seu estable. Una col·lecció valuosa, sense cap mena de dubte, que és positiu que es
pugui exposar de manera permanent i generi un nou museu, però que és un altre museu:
un museu de la indumentària, del vestit, de la moda… Sempre és positiu que neixin noves
propostes, però compte que no vulguin fer passar ase per bèstia grossa.
La nau del carrer Cellers, el magatzem del Museu d’Història del carrer Agricultura i el
magatzem de l’ESDI atresoren milers de peces del patrimoni industrial adquirides durant
molts anys per formar el fons del MITL, moltes producte de donacions o salvades de la destrucció. Maquinària de fabricació local o importada, eines, teixits produïts a la ciutat, vestigis de les lluites socials, fotografies del fons de l’Arxiu Històric… i la magnífica
col·lecció de mostraris tèxtils que han estat catalogats amb gran dedicació per
l’Associació de professionals i amics del tèxtil, encapçalada pels teòrics tèxtils jubilats.
Tot aquest patrimoni sabadellenc té un valor incalculable, un valor que no es vol apreciar,
però tant els dirigents polítics com els comandaments tècnics municipals hi tenen una
responsabilitat, una responsabilitat que tampoc hauria de ser aliena a les entitats culturals
i veïnals que són les que poden empènyer per influir en les prioritats municipals.
Tot aquest patrimoni és el pòsit de la ciutat, la memòria que no es pot deixar perdre ni
tenir abandonada als magatzems. És un corpus ja existent, el material bàsic per bastir un
projecte que permet complir un deure amb l’actual ciutadania que viu en una ciutat hereva
d’aquest passat i transmetre a les futures generacions aquest coneixement que conforma
la identitat sabadellenca.