Per Sebastià Ribes i Garolera
Al contemplar l’ordre del dia del ple de febrer tens la impressió que els nostres càrrecs electes han passat de la normalitat a la follia hiperactiva. Presenten nou mocions, tot un rècord! A banda del temps que cal dedicar als temes administratius això significa afegir un mínim de cinc hores a la durada de la sessió i perllongar una mica més aquesta crònica.
Sortosament la part resolutiva, o sigui allò que el govern porta a l’aprovació del plenari, és enllestida de forma ràpida perquè dels set punts sis són aprovats per unanimitat. Un segon rècord. Amb aquestes majories plenàries, govern i oposició semblen una bassa d’oli, tret del frec entre el portaveu socialista i la regidora d’esports.
El fillol del Bustos, Josep Ayuso, ha volgut treure pit amb una crítica a la poca subvenció que, segons la seva opinió rebrà la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS), però atrapar a la veterana Maria Sol Martínez és difícil. La regidora ha contestat amb les xifres i la política emprada pel mateix Ayuso en el mandat anterior, de forma que a cada rèplica d’aquest la Maria Sol ha exposat informació més contundent fent tambalejar una i altra vegada al portaveu del PSC. Finalment s’han esgotat els torns d’intervenció i això ha evitat veure l’Ayuso estès sobre el ring.
La unanimitat, però, no està absent de la sospitosa contradicció, doncs es fa difícil entendre que PP, CiU i Ciutadans donin suport a la realització d’una xarxa de municipis per l’economia social i solidària, la qual conceptualment és l’alternativa social als principis econòmics i competitius defensats aferrissadament per les esmentades formacions. Ens preguntem, en quin moment l’ovella metamorfosa a llop?
A la segona moció però la unanimitat s’engruna fins a un nivell insospitat. La proposta, presentada des del públic per la portaveu de la Plataforma Sabadell per l’Educació Pública, ha estat recolzada per la plus majoria d’ERC, la Crida, Guanyem, Unitat pel Canvi, PSC i Ciutadans. S’han abstingut PP i Convergència. Sí, per primera vegada, d’ençà que es fan plens democràtics CiU ha dividit el vot i Unió ha votat en contra. Vet aquí com la nova situació ens ha donat la resposta a la pregunta anterior: …en el moment que de les paraules passem als fets i es proposa canviar de mans els diners o sigui minvar les subvencions a l’escola privada per pal·liar les retallades a l’escola pública.
Ciutadans, Unitat pel canvi, ERC, la Crida i Guanyem proposen limitar l’acumulació de càrrecs polítics. Són majoria, guanyen de calaix, però és una moció ful, perquè no hi ha cap potestat per fer-la prevaldre. Només l’aplicaran les mateixes organitzacions que l’han votada, les quals no la necessitaven perquè tenen recollida aquesta voluntat en el seu codi ètic.
CiU ha demanat recuperar el projecte per a realitzar el Museu Tèxtil i tots els grups s’han afegit com a proposants. En una lògica racional no calia debat, a votar i endavant per unanimitat una vegada més, però el Ple és essencialment una representació teatral de la política i cada grup vol declamar segons la seva sensibilitat respecte la proposta. El projecte neix d’un acord de Ple de l’any 1998, i durant els setze anys del poti-poti ha estat arraconat menyspreant l’esforç de molta gent i entitats, com ha ressaltat la regidora de cultura mostrant el gruix del dossier. Ha sorprès el canvi d’actitud del PSC, qui va enterrar el projecte i quasi enderroca les naus no protegides del Vapor Pissit, ara també n’és un defensor.
Avui el PP es mostra proactiu i amb CiU demana augmentar les sales d’estudi i realitzar un nou Pla de biblioteques. El govern no veu la necessitat de fer un nou pla allà on encara no s’ha acabat l’actual, però sembla que allò rellevant no és l’estat de Pla sinó posicionar-se conjuntament contra la majoria del govern. És el preludi del què veurem a la següent moció.
L’oposició ha demanat que el govern presenti els pressupostos d’enguany. De res val la petició prèvia de l’alcalde de retirar la moció, després d’explicar que fou registrada quan ja sabien que estaven enllestits i que l’endemà mateix serien presentats públicament. L’oposició prefereix convertir l’art del teatre en un vodevil somort abans de reconèixer que ha fet tard allà on el govern ha fet els deures. La presidència, amb un excés de tolerància, permet a l’oposició esgotar totes les rondes d’intervencions (temps il·limitat en cada intervenció) mentre aquesta intenta convèncer-nos que els pressupostos són improvisats arran de la petició de la moció. No recordo l’última vegada que s’ha perdut de forma tan irrellevant el temps al Ple, però puc assegurar que no va durar 1h 6’ 40’’.
Durant la vaga general del març del 2012 es van produir sis detencions, sembla, amb actuacions no massa correctes en el moment de la detenció ni posteriorment a comissaria, per part d’alguns Mossos. Amb una moció presentada per Unitat pel Canvi i la Crida per Sabadell es demana rebutjar la repressió desproporcionada i defensar el dret a manifestar-se. Això que és obvi i se suposa ha de ser el compromís mínim de tot Ajuntament, només és acceptat per les organitzacions polítiques que configuren la majoria de govern. Caram! Quina diferència amb el govern anterior, el qual va esventar-se les mosques, davant una moció similar pels mateixos fets, amb l’argument que això era tema dels tribunals.
Ciutadans, sense més, ha clonat allò que passa més enllà de l’Ebre amb una proposta detallada sobre un conjunt d’activitats per a commemorar el IV Centenari de la mort de Miguel de Cervantes. La regidora de cultura, molt respectuosament, els hi ha contestat que l’autor del Quixot ja té pressupostos institucionals, sucosos diria jo, i que cal prioritzar els autors locals, com ara el Joan Oliver que enguany fa 30 anys de la seva mort. Aquesta vegada CiU ha estat el plus de la majoria de govern.