Ple de març de 2011 (I). Per Sebastià Ribes i Garolera
Sí, en el penúltim ple de la legislatura hem perdut el Síndic. La persona escollida amb la participació de tots els grups municipals, fa cinc anys, encarregada de vetllar pels drets dels ciutadans davant l’administració pública. Com una taca d’oli, l’atonia vers els valors ha fet un pas més a la ciutat. Després del ple de març, la mateixa persona fa funcions de sindicatura però sense el pilar que el sustentava, el qual d’una manera o altra el feia pròxim, l’aureola de la pluralitat. De manera incomprensible, en aquest ple, el govern municipal l’ha esmicolat.
Tal com ho he vist:
El Ple s’inicia amb mitja hora de retard. A l’hora habitual d’iniciar la sessió en Josep Escartin presenta la memòria anual d’activitats en qualitat de Síndic de Greuges de Sabadell. Se’m fa estrany que una presentació d’aquest tipus, on també s’inclou una valoració dels cinc anys, no rebi l’honorabilitat de fer-ho com un acte propi davant del consistori. Enllaça amb l’inici del Ple i queda ofegada perquè, feta l’exposició, no és possible fer cap intercanvi d’opinions, ni formal ni distesa, entre el mateix síndic, els síndics d’altres poblacions presents i els polítics locals.
Sobre la memòria res a dir, s’ha fet feina. Molta o poca és més difícil de valorar perquè sempre està en funció de la petició directa de la població. Una mitja d’11 expedients al mes marca un bon ritme per una població com Sabadell. Però també permet refermar una cosa coneguda: som més proclius a queixar-nos que a actuar per fer valdre els nostres drets.
El Síndic, amb el seu discurs, tanca un cicle de cinc anys, resumeix així el camí fet per un servei iniciat sense res, quasi sense referents, només carregat de bones intencions, però que avui és un model per a altres administracions locals. En resum bona feina. Tanmateix dues coses trobo una mica fora de lloc.
Una, aquest empallegós costum també present entre els polítics del govern, de felicitar amb nom i cognom a tot el personal funcionari que ha participat en una activitat. Una cosa és fer un agraïment genèric o una menció específica en el cas d’una iniciativa excepcional i l’altra que qualsevol actuació vagi acompanyada públicament de felicitacions, agraïments i etcèteres nominals per a les persones que han realitzat… la seva feina. Ho considero un menyspreu públic per a la resta de personal de l’Ajuntament, el qual anònimament també fa la feina ben feta, sense l’oportunitat de treballar al costat d’un polític del govern i en conseqüència mai rebran el reconeixement de ser esmentats a la sala de plens.
L’altra, la menció directa del Síndic que des del govern no havia rebut mai cap pressió. Era necessari esmentar-ho? Perquè ho explicita dues vegades? Francament, no em puc imaginar el Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, en una presentació formal de la seva memòria al Parlament fent un comentari similar respecte l’executiu català. Semblaria una criatura delatant-se en insistir en allò que es dóna per suposat.
Un cop el síndic rep els agraïments, per la feina feta, de la màxima autoritat local en nom de tots els regidors i regidores, s’inicia el Ple amb l’aprovació de l’acta de la sessió de febrer. A continuació, sense cap problema, s’enceta i es tanca el punt següent sobre la concessió de les medalles de Honor de Sabadell. Tothom es mostra joiós de l’encert de la proposta i de l’estol d’entitats i de persones actives presents a la ciutat. S’aprova per unanimitat.
El tercer punt tracta precisament del nomenament del Síndic Municipal de Greuges. Després de cinc anys, reglamentàriament s’ha de repetir el procediment o prendre alguna resolució sobre el tema. El ponent del PSC, en Lluís Monge, exposa un enfilall d’arguments per justificar la proposta de nomenar per cinc anys més la mateixa persona per Síndic. Esgota tots els arguments que ho justifiquen, com si volgués tancar el tema amb una sola intervenció. Però ho fa amb un to a la defensiva que denota mar de fons. L’empenta de l’onada arriba amb el torn dels grups de l’oposició. Cap portaveu municipal qüestiona el síndic actual, la queixa generalitzada (excepte el PP) se centra en el procediment d’imposició emprat pel govern, diuen. Asseguren que a diferència de fa cinc anys no s’ha fet un procés a la recerca del consens. Expliquen, com s’havia posat el nom del síndic actual sobre la taula amb l’argument de qui no hi estigués d’acord que votés en contra. Des de l’oposició, demanaven temps per parlar-ne en calma, en aquest sentit van fer propostes que es veien assenyades: ajornar-ho pel proper mes, fer una aprovació de pròrroga per un any o deixar passar les eleccions municipals.
Tanmateix el govern obsessionat (?) es planta i manté el dictamen tal qual. En la seva exposició, l’Isidre Soler, portaveu de l’Entesa, fa esment a l’acta de la Junta de Portaveus per corroborar com s’havia imposat la proposta. El Sr. Bustos ho aprofita per fer llegir tota l’acta de la Junta de Portaveus. Oh! De pati d’escola. Des del públic, entre la llargada de l’acta (dotze pàgines) transcrita verbalment i la dificultat de llegir-la per part del ponent, ens resulta una llauna d’on sols en podem deduir que la polèmica ve de dies endarrere. Per què el govern es fica en aquesta picabaralla evitable, en el penúltim ple a portes de les eleccions? Que no compta amb governar després de la propera contesa electoral? De sobte em ronda un pensament: suposo que el síndic haurà tingut el tacte de no ser present a la sala durant el debat. Em giro, busco entre el públic, doncs sí, hi és present. Humm!
En la segona volta, el portaveu de CiU, en Carles Rossinyol, sense perdre els nervis fa una intervenció molt dura i acaba dient: Per tant, li demano que no faci una alcaldada en aquest tema, és massa seriós perquè actuï d’aquesta manera. El govern es manté impassible i finalment, després d’una hora de debat, tanca el cicle d’intervencions el Sr. Bustos dient entre altres coses: m’honora molt escoltar les paraules del Síndic quan diu que el Govern i molt menys l’alcalde mai, repeteixo, mai, ha traslladat cap tipus de consideració que afecti la seva tasca i la seva independència, mai. I quan dic mai, mai.
Alça! Si aquestes afirmacions dites pel Síndic ens transportaven a la infantesa, repetir-les sense més al final del debat quan ningú, ningú no havia qüestionat la independència ens deixa un profund regust d’inversemblança.
Passen a les votacions, però l’”espectacle” no ha finalitzat. És necessària una votació insòlita per formalitzar la proposta. Gran nombre de vegades he assistir al Ple i mai m’havia topat amb aquest procediment. Només faltava això per minvar encara més la figura del renovat síndic. En la primera votació calen disset vots favorables i només obtenen els del PSC, el PP i el d’ERC. En contra voten CiU i ICV-EUiA. L’Entesa per Sabadell s’absté. Cal una segona votació on ja és suficient la majoria absoluta.
És lamentable, però, tal com comentava a l’inici, ja no tenim el Síndic, l’han canviat per una figura tocada per la vareta grisa de la majoria dominant. Reconec que vaig sortir del Ple amb l’esperança posada en el personatge proposat, pensava que no acceptaria ser escollit per una majoria monocolor envoltat de tota aquesta polèmica. L’ètica s’imposarà, em vaig dir.
Han passat els dies, constato com estava embolcat en una falsa il·lusió. Un síndic que es manifesta sensible a les persones però quan toca defensar la institució prescindeix del 41% dels representants de la ciutat, només posa en evidència una cosa: hi ha mala peça al teler. Compte, la neutralitat de la seva gestió fins avui no és qüestionada, no hi ha cap motiu per ser-ho, però la política també és el món de les percepcions i tal com diu la dita: la dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada sinó que, a més a més, ho ha de semblar.