Crònica de la visita als barris de Gràcia i Can Feu
DADES ACTUALS I PINZELLADES D’HISTÒRIA
Passada la treva de les vacances s’ha reprès el programa El Sabadell que volem que promou l’Entesa, que amb el seu “procés interactiu amb el territori” et permet conèixer indrets de la ciutat amb detall i percebre in situ les possibilitats que cada lloc ofereix i les seves mancances de la mà directa dels seus portaveus socials. Fins ara, no m’he perdut cap de les sis sortides fetes perquè a la primera em vaig adonar que era una ocasió idònia per redescobrir Sabadell, la ciutat de la qual et penses que ho coneixes tot, i en realitat no saps gaire més enllà del barri on fas vida i del seu corredor cap el centre.
La concentració per iniciar la visita va fer-se al Centre Cívic de Gràcia. 
Allà se’ns exposaren les característiques determinants dels dos barris que visitaríem, el quals acullen el 9% dels habitants de Sabadell. El 25% dels quals no superen els 24 anys. Això i el fet que la franja següent, entre els 25 i 49 anys, agrupa el 42%, fa que siguin barris dels més rejovenits de la ciutat. Hi ajuden les persones nouvingudes que, amb un percentatge del 12%, es situen en tres punts per sota de la mitjana de la ciutat.
El barri de Gràcia té els seus orígens relacionats amb l’expansió industrial a partir de l’any 1870, i amb les amplificacions posteriors fetes als anys vint i trenta del sXX. Com en altres zones industrials de la ciutat des del primer moment hi conviuen l’ús residencial i industrial. La zona d’habitatges del barri de Can Feu s’originà amb una promoció de la Caixa d’Estalvis feta als voltants dels anys 60 amb un estil de ciutat jardí.
Les entrevistes fetes a les escoles i associacions del barri, així com els comentaris dels nostres amfitrions, l’Associació de Veïns de Gràcia i Can Capablanca, coincidien en afirmar que són barris tranquils amb una relació veïnal que encara permet la tertúlia al carrer els vespres d’estiu. Destacaren la satisfacció per la construcció del nou CAP i l’arranjament de la plaça del Treball. A Can Feu, se senten més aïllats, noten la carència de serveis del dia a dia i pateixen el fet d’estar al mig d’una zona industrial amb l’impacte de tota la logística del gran transport. 
Són barris on conviuen, amb els seus pros i contres, serveis de ciutat: la prefectura de la Policia Municipal, el Vapor Llonch, els Bombers de la Generalitat, Correus, el poliesportiu de Can Marcet, etc… i la massiva activitat nocturna de la zona Hermètica (és prou coneguda la seva demanda perquè sigui traslladada).
A banda, demanen una escola bressol i una segona escola de primària, i que s’acceleri la proposada rehabilitació de l’IES Pau Vila. Aspiren a què del soterrament de les vies del tren dels FGC sorgeixi un ample passeig i es soterri l’aparcament actual donant pas a una àmplia zona enjardinada. Els representants de l’Entesa recordaren les seves propostes en aquest sentit, algunes ja recollides al projecte executiu del soterrament del tren.
Es comentà que són barris amb entitats esportives i culturals molt arrelades, moltes de cultura tradicional i popular, i es destacà la feina feta per la degana “Societat recreativa El Ciervo” en els dos àmbits. Fortuïtament, la nostra trobada coincidia amb l’exposició sobre el barri produïda pels Museus Municipals. Així doncs, la documentació i mapes exposats van permetre ampliar detalls i ubicar tot allò que es comentava. Amb aquest bagatge i la documentació facilitada iniciàrem la visita des de la plaça del Treball, pel carrer de Sant Ferran en direcció al carrer de Boccaccio, situat al límit amb Sant Quirze.
Quan se’ns mostrà fotogràficament com la plaça del Treball, la més gran de la ciutat, havia estat el camp de futbol del veterà Gimnàstic-Mercantil, m’aflorà el record de l’any 1957. A les hores assistia a la fèrria “Academia Labor”, on una de les activitats era anar cada dimecres a fer un partit de futbol al “Camp del Mercantil”. El meu record és el de fer una llarga caminada, que s’iniciava al capdamunt del carrer de les Escoles Pies. A l’època el camp coincidia amb el final del carrer de Manso, més enllà era un descampat. Durant el recorregut passàvem pels desapareguts ponts de la Riereta (Ronda de Ponent), riera que recollia (i recull pel subsòl) totes les aigües negres del sector oest de la ciutat, una autèntica claveguera a cel obert. A la tornada, ja baldats, era inevitable la sensació del camí que “no s’acabava mai”.
INDRETS IGNOTS I PROPOSTES DE FUTUR
Amb un sol espatarrant que no molestava, vam seguir fins al final del carrer de Sant Ferran. Allà, va sorprendre l’antiga casa de pagès situada al mig de carrer just l’altra banda de la línea de terme, fou la primera sorpresa. Algú digué, “mira que he vingut vegades i vegades a “els encants” del diumenge i mai l’he vista”. Vam bordejar les instal·lacions de l’actual Mercantil i de l’OAR de Gràcia, enfilàrem pel final de la estroncada carretera de Caldes cap el carrer de Viladomat, lloc on visitàrem una de les places ignotes de Sabadell, la plaça de Fiveller, desconeguda per la majoria dels presents. 
Atrapada dins de l’illa de cases, dissimula el seus accessos sota l’aparença d’entrades a naus industrials. Tanmateix, és un espai acollidor, d’escàs enjardinament però sense faltar-hi els bancs i el vial pel pas de vehicles, sembla talment una placeta de poble de muntanya. El fet va donar lloc a parlar d’una segona plaça, situada entre els carrers de Cellés i de Viladomat amb l’entrada pel Roger de Flor, però inaccessible al gaudi dels veïns, la plaça del Fantasma, que l’Ajuntament manté tancada malgrat les diverses peticions d’obertura fetes des de l’Associació de Veïns i de l’El Ciervo.
Vam continuar per davant de l’IES Pau Vila on ens mostraren el lloc on se suposa hi ha el refugi aeri, recentment protegit com a “espai d’expectativa arqueològica”. Després de contemplar les magnífiques naus d’obra vista de l’antiga Espanya Industrial, retornàrem cap a les instal·lacions de la Policia Municipal davant de les quals es preveu construir la nova escola bressol. Aquí els representants de l’Entesa ens explicaren com van evitar que els monumentals eucaliptus fossin tallats.
Vam continuar en direcció a la via dels FGC pel carrer de Permanyer, un dels carrers que l’Entesa proposa com a eix cívic pel barri de Gràcia. Situats a tocar de la via del tren, no costa gaire imaginar-se l’impacte que produiria la presència d’aquest possible connector travessant tot el barri amb el terra a un sol nivell, arbres i bancs, mobilitat invertida on calgui i persones de passeig per tot el seu recorregut. Aquesta és una de les assignatures pendents a Gràcia: la transformació urbana de voreres i carres. A banda de les intervencions fetes a les places, el reticulat del seus carrers mai no ha rebut una actuació urbanística que l’alleugeri d’aquesta imatge austera i monòtona d’urbanisme industrial.
Passàrem cap al barri de Can Feu pel pont elevat per damunt dels FGC. Penso que poques persones de Sabadell, fora dels residents de la zona, coneixen aquest pas i el correcte l’arranjament fet als entorns d’on arrenca. Coincideix amb el soterrament de l’entrada viària més concorreguda de Sabadell, la rambla d’Ibèria. Això fa que situats dalt del pont es poden contemplar els dos barris, el sector intermedi de “les galàxies” i alhora la cruïlla de dues de les infraestructures rellevants de Sabadell. 
Els representants de l’Entesa aprofitaren l’ocasió per mostrar-nos l’abast del passeig que proposen en demanar que el soterrament s’iniciï al castell de Can Feu, fet que significaria una permeabilitat, quasi de somni, entre els carrers dels dos barris. Satisfets en explicaren com arran de l’acceptació a les al·legacions fetes al projecte en curs, s’ha evitat l’enderroc de 19 edificis de recent construcció.
Continuàrem pel carrer de Sobarber, que queda tallat per la voluminosa edificació de la fàbrica Baygual Llonch, on en temps de guerra si fabricaren avions de combat i encara conserva el refugi aeri. Van seguir pel carrer de Jacquard cap a ponent per accedir a la plaça de Can Feu on els nostres amfitrions ens mostraren com eren de justificades les peticions de la Associació de Veïns perquè fos arranjada de dalt a baix.
Aquest espai reduït, limitat pels blocs de pisos i les cases jardí, possiblement acumula el rècord de més activitats per metre quadrat de Sabadell. Can Feu sempre ha gaudit d’una activitat associativa intensa i la plaça ha estat l’àgora de totes les seves activitats i el punt de trobada per a les relacions de veïnatge. També ens comentaren que estan pendents d’una resposta per part de l’Ajuntament sobre la disponibilitat d’un espai social al recent comprat Castell de Can Feu, i de la data de realització del Parc de Can Feu a la zona adjacent amb els Merinals, obra per la qual l’Ajuntament ja fa molt de temps que disposa dels diners.
Pels carrers dels Germans Farguell i del Doctor Almena, vam fer el recorregut del sector industrial situat a l’est de Can Feu, farcit de petites i mitjanes industries. Vam arribar a la cruïlla amb el passatge dedicat a l’enginyer que va dirigir l’arribada dels FGC a Sabadell l’any 1922 i que dissenyà el pas del tren per la superfície a través del carrer de l’Horta Novella fins la plaça del Gas. La magnitud de les protestes van fer desistir la companyia i posteriorment es realitzà el túnel actual amb sortida a la Rambla.
Des del passatge de l’Enginyer Playà, per darrera de l’estació dels FGC, accedírem al carrer del Comte Jofre on hi fa cantonada la seu del Casal de Can Capablanca. Mentre gaudíem del pica-pica previst per l’Entesa, que incorporava tocs d’excepcionalitat per trobar-nos en la seu d’especialistes de la restauració, intercanviàrem les últimes impressions sobre el recorregut fet. 
Finalment ens acomiadàrem i vam quedar convocats per fer la visita al llegendari barri de Ca n’Oriac i el més recent barri de Torreguitart.
Un de la colla