El PSC i el PP han demanat públicament la dimissió del regidor Lluís Perarnau arran de l’ocupació de l’entrada de l’Ajuntament per un grup dels CDR. Tanmateix no és l’ocupació allò que els posa a cent, de sobres saben que la seguretat física i documental de la Casa Gran no ha patit cap perill, ni tan sols s’ha tocat la recurrent bandera de la nacionalitat espanyola.
Allò que veritablement els cou, allò que els arriba al moll de l’os i els hi revolta el subconscient, és la forma republicana, que no la monàrquica, en com el govern municipal va tractar l’ocupació: amb prevenció i diàleg.
Viuen una contradicció que els desconcerta. Només cal recordar que el portaveu del PSC és hereu directe de la incultura que desencadenà a Sabadell diversos fets repressius memorables, entre els més rellevants el cas del “Bemba”. El portaveu del PP és personalment partidari de desallotjar a puntades de peu si cal. Vam tenir ocasió de veure’l actuar quan els noticiaris mostraven la protesta d’una persona en un míting del seu partit.
Sobradament, no cal detallar-ho, sabem com els dos partits han reprimit i fet orelles sordes a la dissidència catalana, al permetre que la petició de diàleg derivés en empresonaments o cops indiscriminats contra qui volia exercir popularment el dret a votar. És a la vista que qui té a la seva retina les imatges d’una repressió organitzada per convicció no pot entendre que amb diàleg i prevenció hi ha molt camí a recórrer.
Quina bona excusa tindrien! Si el govern municipal hagués donat instruccions de pal i garrotada o si la policia municipal amb professionalitat i dosis de sensibilitat no hagués estat capaç de conduir la situació a l’espera del desenllaç. Dimissió del Lluís Perarnau com a responsable polític de la Policia Municipal? Tot el contrari, si aquests dos grups de l’oposició fossin democràtics i gent de pau (impossible amb el seu ADN actual) demanarien un reconeixement del Ple per haver-se superat, aquesta vegada, una situació complicada en temps de nervis i de canvis polítics.
En el Ple, durant el debat de les dues mocions que hi feien referència, altra vegada es deixà constància del model de gestió propugnat per Ciutadans, PSC i PP, per resoldre conflictes d’aquesta índole: mantenir una postura intransigent i dura, com és propi dels portadors de la veritat absoluta. Això sí, amb paternalisme hi afegien que cal aplicar la raó de la força de forma proporcional. Ningú, però, va saber explicar quina és la magnitud proporcional, segons el seu manual, quan les persones ocupants actuen sense cap tipus de violència.
La moció presentada per Ciutadans demanava que el Ple mostrés el seu desacord amb l’ocupació. Considerant la procedència semblava una proposta moderada, però el debat i la clara votació a favor de la moció del PSC va posar en evidència, allò que els fa perillosos, la seva capacitat per amagar la intransigència sota la pell de be. La moció no va prosperar tot i comptar amb els tres vots d’Unitat pel Canvi (ICV-Podemos), pels quals era més transcendent deixar constància del seu desacord amb l’ocupació que veure’s reforçant la postura intolerant de Ciutadans. Filigranes de precisió política que s’escapen de la comprensió del gran públic i generen malentesos en els àmbits progressistes.
L’exposició detallada dels fets viscuts (totes les tinences d’alcaldia es van implicar en aconseguir una solució per la via del diàleg) i el procediment seguit fins a resoldre el conflicte, amb el suport professional de la Policia Municipal, va deixar sense sentit la segona moció, que també va decaure, presentada pel PSC, on es demanava la dimissió del Lluís Perarnau pel sol fet de ser el responsable polític de seguretat.
Considerant els arguments emprats per Ciutadans en la moció inicial, i veient com el debat havia posat en evidència que no va ser una actuació unipersonal sinó el resultat de l’acció del govern en pes, era d’esperar que s’abstinguessin. Doncs no, tot el contrari, tal com s’ha comentat van ser tant o més bel·ligerants que el PSC i el PP. Fins a l’extrem que al veure’s desbordats per la fermesa del govern municipal en defensar i aplicar la via del diàleg, van intentar obrir un nou debat a l’acusar a l’executiu amb vehemència de no preservar un espai públic asèptic, ben esterilitzat, sense símbols, sense elements identificadors de les inquietuds socials de cada moment (ara el llaç groc, però l’argumentari serviria pel vermell, el blanc, el taronja, etc.)
Uf! Quina porta s’obria! A mesura que el portaveu de Ciutadans exposava els arguments en defensa del seu model d’espai públic, feia recordar aquells temps de “desinfecció” durant els quals només es podia parlar en català dintre de casa.