Per Sebastià Ribes i Garolera
Uns comentaris previs
Si algú no ha assistit mai a un Ple, li recomano no estrenar-se en un ple de pressupostos. Són els més àrids i els políticament més viscerals. El pressupost és el principal document (no l’únic) on es reflexa la línia política global que seguirà el govern municipal el proper any. Simbolitza, doncs, allò que separa més al govern de l’oposició.
Si el ple es convoca en horari majoritàriament laboral és evident que la presència ciutadana minva moltísim, alhora mostra la prioritat del govern entre les seves conveniències i la consideració a la població. Aquest és el cas del ple que comentarem, convocat pel dia 23 de novembre a les nou del matí. Composaven el públic: la premsa, els tècnics municipals i només dos ciutadans. Un era jo.
El ple, a més de ser rellevant perquè tractava el pressupost del proper any, era excepcional per tractar-se de l’últim del mandat amb aquest ordre del dia. Per les intervencions deduireu com només dos regidors s’adonaren del fet. En general, sense menysprear el treball del govern i de l’oposició, malgrat tractar-se d’una sessió extraordinària, va ser un ple de tràmit. Els grups de l’oposició van generalitzar la majoria de les seves intervencions i saltava a la vista que el govern anava a la seva, no havia buscar cap consens amb l’oposició. No li calia, comptava amb la fidel complicitat del PP. Vist així, no s’entén l’agressivitat final mostrada des del govern, actitud que deslluí les correctes intervencions fetes pels ponents del PSC. Cal afegir que dos titulars anteriors dels mitjans de comunicació, flairaven el ple: la reducció dels càrrecs de confiança i l’obtenció del premi a la transparència per la gestió municipal.
Tal com ho he vist:
Augment de les contractacions de lliure designació.
El Ple s’inicià com sempre, puntualment. Amb més públic que no he esmentat i menys regidors de l’habitual. Un grup de CC.OO. del comitè de personal ocupava la primera fila amb una samarreta dedicada al Sr.Bustos on reclamaven el pagament del 1% salarial compromès en els pressupostos generals de l’estat els anys 2007, 2008 i 2009. Es retiraren després de tractar-se el primer tema. A les files de l’oposició hi faltaven regidors de la coalició d’ICV, els d’EUiA, que arribaren uns minuts tard.
En el primer punt es proposava aprovar la plantilla de personal i la relació de llocs de treball per l’any 2011. Aquest és un assumpte complex en el si de la gestió municipal i permet legalment tanta diversitat de solucions que mai l’oposició acostuma a pactar-lo, com a molt s’absté. Tanmateix això no passà. Després de l’exposició d’en Joan Manau, del PSC, on posà èmfasi en la reducció del personal eventual, intervingué el portaveu d’ERC. Li va retreure la contradicció de donar de baixa places laborals que l’any anterior havia negat ho fossin. Va reconèixer una millora en la gestió de personal però manifestà que encara faltava molt per assolir la consideració d’òptima. La Virgínia Domínguez, de l’Entesa per Sabadell, va entrar a fons a argumentar amb dades i exemples, que la reducció de càrrecs de confiança era una cortina de fum per avançar cap a l’increment de llocs de treball de lliure designació, havien passat de 15 a 34 en un any, les quals s’ajustaven més als interessos de l’equip de govern, i es va queixar que no fossin fetes com és preceptiu, amb convocatòria pública. També va demanar informació sobre la desconeguda plaça d’un nou gerent esmentada en la relació de llocs de treball. El portaveu del PP es va limitar a dir “la proposta millora la d’anys anteriors”. En Pere Vallverdú, d’ICV-EUiA, va denunciar la falta d’un patró de referència per saber si els avanços eren reals. A més, va afegir, faltats d’informació ens troben amb definicions genèriques que no ofereixen transparència ni són mereixedores de cap premi. El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, va exposar amb coherència com la política de personal no oferia cap mena de confiança, “només calia observar la ratxa de sentències per no fer bé les coses”. Va agregar que tampoc era creïble la reducció del personal eventual per austeritat, però si ara ja no responien als compromisos del govern només calia recordar que durant tres anys Sabadell n’havia pagat els sous.
En el torn de rèplica en Joan Manau va tractar a l’Entesa d’incendiària queixant-se que no valorava prou el gest de reduir els càrrecs de confiança i va explicar detalladament com amb el nou gerent s’aglutinaria la gestió de serveis. Va acusar als regidors/res (el llenguatge no sexista és de qui escriu) d’ICV-EUiA de no fer la seva feina, aprofundir en la informació facilitada, a pesar de cobrar. Seguidament, amb un salt al buit canvià d’escenari, acusà al portaveu de CiU de presentar contractes de personal de màxima urgència en el Consell Comarcal. Amb ironia va afegir que el premi a la transparència havia causat malestar a l’oposició i després va donar explicacions, amb la vista fixada a les samarretes, sobre el no pagament del 1% al personal.
En Magí Rovira d’ERC, sobri en paraules, matisà trobar-se a prop dels criteris emprats però en desacord amb la gestió. La Virgínia Domínguez es queixà de la nul·la informació sobre la plaça del gerent, “ho puc dir perquè he assistir a totes les reunions informatives, he llegit a fons el conjunt de la documentació i avui és la primera vegada que escoltem alguna cosa sobre el futur gerent”. Alhora insistí amb l’increment de places nomenades “a dit”. Ho exemplificà amb una frase: “vostès no volen uns empleats públics eficients, sinó únicament obedients”. En Pere Valverdú també esmentà l’excessiu nombre de places de lliure designació i emplaçà al ponent del PSC ha informar sobre l’estalvi econòmic real perquè hi havia comissionats que no s’explicitaven a la relació de la plantilla. En Carles Rossinyol, com era d’esperar, va negar l’acusació feta pel Joan Manau. Això provocà una rèplica aclaridora del ponent del PSC i una immediata contra rèplica del portaveu de CiU. Moment que intervingué el Sr.Bustos per tallar en sec el debat. No era el lloc per tractar aquest tema, era evident, però CiU és mereixia una contesta argumentada, no la resposta sense to ni so emprada pel ponent. Finalment el PSC i el PP aprovaren la plantilla i els llocs de treball pel 2011, amb els vots en contra de la resta.
Pressupost del 2010 amb una desviació del 60%
Segon punt a l’ordre del dia: el pressupost general de l’Ajuntament pel 2011. El ponent, en Joan Manau, concretà que malgrat no haver-hi els mateixos ingressos les prioritats es mantenien a l’entorn de: atendre els serveis socials, l’atur, l’habitatge i l’educació. Va sorprendre amb un comentari directe a l’Entesa. Ens han presentat les mateixes propostes de cada any, les quals estan molt allunyades de les nostres, digué. Una vegada més era l’única proposta prèvia feta des de l’oposició? Va anunciar que el total del pressupost respecte l’any anterior només augmentava un 0,41% i respecte l’endeutament es queda dos punts per sota del 75%, límit marcat pel govern central.
En el torn d’intervencions en Magí Rovira li va retreure la falta de previsió, perquè venien d’una època de vaques grasses. Tot i amb això, va afegir, les quantitats destinades a sanitat havien baixat, i no s’explicava com en època de crisi s’augmentés amb escreix la partida d’esports. L’Isidre Soler, portaveu de l’Entesa, amb una intervenció pròpia del final de mandat, va manifestar el poc interès del govern amb l’oposició, emprant el llenguatge de moda dels “ni-ni”. Ni han tingut cap interès perquè estudiéssim el pressupost (el gruix de la documentació els hi fou lliurada cinc dies abans), ni han mostrat voluntat de diàleg, ni han respost a les nostres propostes, digué. Exposà xifres comparatives dels anys anteriors i va fer diana a l’anunciar la dada més reveladora respecte el rigor de gestió de qualsevol govern, la diferència entre el pressupost inicial i el final. Mostrà com a l’any 2010 aquesta desviació era superior al 60%, “Això vol dir opacitat i poca transparència, en la gestió pressupostària. Així mateix, la proposta que ens fan no és creïble”. El portaveu del PP va fer una intervenció insòlita, explicà el pressupost casi millor que el ponent. Fins i tot va justificar el fort increment en esports, al dir de forma paternalista, que era una manera de mantenir entretinguda la joventut ara que no pot treballar per la crisi. No s’entén la presència del PP als escons de l’oposició, per què no se situa a l’esquerra del Ple amb el govern? Ha de ser molt dur pel portaveu del PP aguantar la dualitat física del paner a una banda i el cap a l’altra. La Carme Garcia, portaveu d’ICV-EUiA, va fer un repàs crític de les partides més significatives i es va centrar en demostrar com els ingressos estaven inflats per ajustar el pressupost: “si es comparaven els ingressos pels mateixos conceptes de l’any anterior, no són versemblants els increments pressupostats”. Va posar un exemple: la partida d’ingressos per la grua quasi es duplicava, “ningú es pot creure això”, afirmà. El portaveu de CiU, va començar amb una afirmació directa que no va rebre rèplica: “Han decidit que no els interessa l’acord amb cap grup de l’oposició perquè ja tenen al PP”. Continuà amb algunes generalitzacions com: hi ha partides difícils de justificar, conté mesures d’estalvi tardanes, etc. les quals restaren consistència al seu discurs. Ho va complementar amb l’afirmació que s’havia pagat el 20% més d’electricitat per no acollir-se a les tarifes del mercat lliure i que les despeses de telefonia havien augmentat un 60%. Durant la intervenció de CiU la regidora del PP va abandonar el Ple, no era motivat per alguna cap queixa, tenia coses més rellevants per fer què representar al seu electorat en el màxim òrgan institucional de la ciutat. A més, amb un sol vot del PP era suficient perquè el govern en sortís airós. Juan Carles Sánchez, portaveu del PSC, va ser el segon en fer una intervenció adient, de mandat. Des del seu punt de vista fou coherent a l’exposar tot allò fet durant els darrers anys de govern socialista. Va ressaltar els serveis que havien rebut l’increment més rellevant i les actuacions realitzades per un futur que no permetrà créixer al mateix ritme. Però amb el seu estil de discurs “culte”, se’n va anar d’una banda a l’altra amb les referències. Primer va dir que en termes marxistes (!) ells no feien res més que retornar la plusvàlua a la ciutat. Després, va fer una adaptació de la cèlebre frase del conservador Torres i Bagues per explicar la necessitat de disposar de sòl industrial, “Sabadell serà industrial o no serà”.
En el torn de rèplica, en Joan Manau, justificà l’increment d’esports per la posta en marxa de la pista coberta (ja hi som!), va destacar l’esforç en la compra de sòl i l’increment en serveis socials. Es va dedicar a banalitzar les propostes de l’Entesa, però sense donar explicacions sobre el singular desviament pressupostari evidenciat pel seu portaveu. A CiU li va retreure parlar del què no coneixia, en el seu moment s’havia contractat el consum elèctric en la nova modalitat del mercat lliure, i l’augment en telefonia responia a la contractació del manteniment i no a la desmesura del consum, com el portaveu de CiU havia donat entendre.
Entraren a la segona ronda. El portaveu d’ERC puntualitzà que la compra de sòl no responia a una planificació del govern municipal sinó a resolucions judicials. Va explicitar que en el pressupost no s’hi veia cap interès per l’espai agrari forestal, ni per l’agencia local de l’energia. Tancà la seva intervenció amb un resum: “el pressupost era pobre, no per la crisi, sinó perquè li faltava essència”. El portaveu de l’Entesa, després de reconèixer que s’havien fet coses, insistí que una part de l’increment del pressupost era causat per l’externalització de la majoria de serveis, els quals ara també han de donar guanys a les concessionàries, i en conseqüència ens costen més diners. Demanà que no es gestionin els recursos municipals com si l’ajuntament fos una màquina electoral permanent i es pensés en el present i el futur de Sabadell, una ciutat estancada perquè ha deixat de ser emprenedora, digué. El PP renuncià a intervenir i seguidament la Carme Garcia insistí en la reducció feta a les polítiques socials. Defensava que incrementar les aportacions a les “vacances de la gent gran” no volia dir més atencions a persones necessitades. La despesa social a la baixa la va contrastar amb l’elevat import de les dedicacions exclusives dels regidors del govern dient “clamen al cel” (semblava convençuda que, si més no, des de dalt algú l’escoltaria). En Carles Rossinyol, després de manifestar el seu acord amb Torres i Bages, es va refermar amb la baixada feta a les partides de serveis socials, abans però, davant la picabaralla dialèctica entre la Carme Gracia i el Joan Manau, no es va poder estar d’exclamar: el tripartit es trenca!
Arribà el tancament dels torns amb la intervenció correlativa dels dos regidors pesants del govern, el portaveu del PSC i el ponent de Serveis Econòmics. El primer va negar l’estancament de la ciutat, afirmà que s’estaven posant les bases per fer una arrencada quan la crisi amainés. Insistí que havien conservat l’increment de les taxes per sota de l’IPC de l’estat. Per segona vegada feia una intervenció cohesionada que va complementar amb una ressenya de la inversió feta. Malauradament, la seva exposició brillant la va deixar feta miques al finalitzar amb una inimaginable rèplica contra la portaveu d’ICV-EUiA, en primera persona i desenterrant fantasmes. Agafant-se a una altra cita, anuncià que el pitjor del comunisme no era el que havia estat sinó el que vindria després, i en la seva opinió la Carme Garcia ho representava plenament. Personalment em vaig quedar de pasta de moniato. Em va semblar el retorn a aquell discurs vergonyós de Felipe González a la cloenda d’una campanya electoral, quan encara temia a Izquierda Unida, on va dir: “mañana en Moscú no tendrán mantequilla”.
El segon, en Joan Manau, en comptes de defensar els seus criteris, sigui perquè s’havia quedat sense arguments, sigui perquè les tres hores de ple li havien esgotat la capacitat de diàleg, després de repetir com un infant que gestionava bé els recursos, va escometre directament a l’Entesa i ICV-EUiA: “Sort que no hem fet mai cas a l’Entesa, ara només tindríem dos regidors”. I a continuació, mirant-se al Sr. Bustos li demanà que a la Diputació revisessin les dedicacions dels càrrecs polítics (en referència a la Carme Garcia, diputada amb dedicació exclusiva en aquesta institució). El Sr. Bustos sense fer cap al·lusió al tema, prengué la paraula per agrair la feina feta, i després d’un elogi al PP demanà la votació. Una vegada més PSC i PP a favor i vots en contra de la resta de grups.
Qui són els del “no”?
Eren les dotze del migdia, encetàvem l’últim punt de l’ordre del dia: Balanç del Pla d’austeritat aprovat el juny. Però les sorpreses encara no s’havien acabat. De moment, dos components del grup d’ICV-EUiA, els de EUiA, abandonaren el Ple sense cap explicació. És possible? Ho veia i no m’ho creia. S’ha dit més amunt, arran de la sortida de la regidora del PP, a banda d’una força major és inexcusable abandonar el Ple. Però després de les paraules roines que s’havien escoltat es feia inexcusable la permanència a la sala fins al final. Motius: no fornir de raó al govern, per solidaritat amb els companys de grup, perquè l’esquerra ha de ser exemple de respecte institucional, perquè era la primera vegada que es feia balanç després de demanar-ho repetidament, per imatge… no es pot arribar tard i marxar abans.
En Joan Manau tornava a ser-ne el ponent, continuava en baixa forma, fent una presentació senzilla i sense gaire contingut, com qui està convençut que perd el temps. Però no s’està d’arremetre contra l’oposició amb el seu clàssic: “la coalició del no”. L’oposició picà l’esquer i centrà les intervencions en aquesta direcció. El Magí Rovira s’apressà a negar la pertinència al grup del “no”, afirmant que si l’ajuntament no està malament és perquè té un bon equip tècnic. Va afegir com a retret: “És l’austeritat en vaques grasses allò que marca l’estil”. La Virgínia Domínguez va fer observar que del “no” diàleg va néixer el Pla d’austeritat. Hem presentat propostes que ni s’han valorat, aquest no és un pla de consens, afirmà. Pel PP, no caldria dir-ho, el Pla era un conjunt de virtuts millorables. La Carme Garcia va retreure no haver-se elaborat abans. En Carles Rossinyol també negà formar part del “no”. Digué que ells se sumaren al Pla a contracor.
El ponent, en Joan Manau, replicà al Magí Rovira, “la bona gestió financera és perquè els tècnics apliquen les decisions del polítics”, ara la raó estava de la seva banda. A partir d’aquí, incomprensiblement, amb un vigor desagradable va retreure la feina feta anys endarrere, per la Carme Garcia i el Magí Rovira, quan eren tècnics de l’Ajuntament. És més, va entortolligar el comentari amb la presumible praxi comunista de la Carme Garcia. Patètic. Ella, sorpresa, no va encertar en defensar-se (amb aquest nivell calia?) i va negar que mai hagués estat comunista, amb un to com si haver-ho estat fos alguna deshonra. En Magí Rovira, superant-se amb elegància, va contestar-li al ponent que si ell no va fer-ho bé, el polític té tot el dret a dir-ho. Però, afegí com una fiblada, si el polític fes una bona gestió no actuarien els tribunals en matèria de personal. La Virgínia Domíguez va donar-li la volta al “clàssic” del ponent dient que ells “sí” han presentat moltes propostes i el govern sempre repeteix que “no”. Argument que completà el Carles Rossinyol dient que millor ser del “si” de fer propostes, quan el govern “no” proposa (des del diàleg).
Aquest punt era de valoració no calia votar-lo. A l’arribar aquí el Sr. Bustos aixecà el Ple.