Crònica de la visita als barris de Campoamor i Espronceda
S’ha realitzat la tercera sortida del programa El Sabadell que volem. Altra vegada l’Entesa ens ha mostrat una zona de la ciutat amb la col·laboració de les organitzacions més actives al sector: les associacions de veïns de Campoamor i d’Espronceda i l’Escola d’adults la Creu de Barberà.
El punt inicial de trobada van ser el complex remodelat de l’antiga Granja del Pas, anomenada així pel veïnatge aleshores amb un pas a nivell, sense barreres, per traspassar la via. On era la vaqueria s’ha transformat en una sala polivalent per fer-hi activitats. Aquí, amb les encavallades de melis per sostre, se’ns explicà les característiques més determinants del barri, els serveis que rep, els equipaments amb que compta, i les seves demandes actuals.
El sector Campoamor-Espronceda manté la funcionalitat dels seus orígens. Va néixer al 1948 amb els edificis pels treballadors de la Saida (fàbrica cotonera que estava situada a la cruïlla dels carrers de Sant Pau i de l’Alemanya) i des d’aleshores, dècada darrera dècada, no ha parat de créixer fins ser una zona espaiosa de la ciutat, on predominen els pisos per a treballadors. Al llarg de la seva història ha viscut tres actuacions d’edificació forçada: les cases de Fàtima per acollir als residents de les coves de Sant Oleguer; el polígon Espronceda per facilitar habitatge a les persones afectades per les riuades del 1962; els nous blocs a la Granja del Pas i a la plaça de les Tres Torres, per acollir a les famílies domiciliades a les torres de setze pisos d’Espronceda que calgué enderrocar per aluminosi.
Tot i les fortes actuacions urbanístiques durant els seus seixanta dos anys d’història, ha mantingut dues qualitats que el fan singular respecte d’altres zones de la ciutat: carrers o avingudes amples i espaioses zones verdes. Només cal aturar-te en un dels seus vials, aclucar els ulls i aspirar, per constatar la baixa contaminació acústica i la riquesa en oxigen de l’aire que envaeix els pulmons.
Ens explicaren que avui el sector manté un índex elevat de nova immigració, un 24% on la mitjana a Sabadell és del 13,6%, tanmateix el perfil de la immigració és de persones joves amb moltes inquietuds d’integració. Els representants veïnals exposaren que això ha desbordat el serveis habituals, alhora que l’índex de precarietat aplicat des de Serveis Socials ha comportat que s’atenguin famílies d’immigrants, desplaçant a les persones habitualment usuàries. La conseqüència de tot plegat és que actualment es viu, l’actuació social, com una sobre atenció a les persones immigrades. Fet que si no es posa remei, amb un increment de la dotació dels serveis, pot evolucionar cap a situacions socialment complicades. 
Van insistir en augmentar la dotació i alhora l’ampliació. Ens calen més pisos amb ascensors i disposar d’una residència de gent gran, digueren. A banda, es mostraren satisfets pel nivell de comunicació que gaudeixen els dos barris: Autobusos urbans, interurbans i la RENFE. D’aquesta última, però, demanaren que des de l’Ajuntament es negociés que els horaris de nit coincidissin amb el tancament de les discoteques de la Zona Hermètica. Ara la presència de joves a la matinada, una mica més alterats del compte, durant les dues hores d’espera del tren, està provocant un constant malestar entre el veïnatge. Els representants de l’Entesa en prengueren nota.
Després d’aquestes informacions que ens permeteren contextualitzar la situació dels dos barris i assabentats de les inquietuds d’avui al sector, com és habitual en aquest programa, iniciàrem el recorregut per la zona amb la previsió de visitar els equipaments més rellevants. 
En primer lloc ens mostraren les obres aturades, des de fa dos anys, del col·lector de Campoamor. Anys endarrere, les construccions dels blocs de pisos van tallar el pas natural de les aigües que corrien per aquell indret. Això fa que si plou en excés, fins el punt que el clavegueram no té capacitat d’absorció, avui s’inundin tots els baixos dels habitatges i comerços de la zona de Sant Pau. Els veïnatge està molt queixós perquè arran de les últimes inundacions se’ls assegurà que es realitzaria amb rapidesa la canalització per evitar una nova inundació i veuen que la promesa s’ha fet aigua poll.
Sota un cel blau de primavera, vam seguir pel llindar del Parc del Vallès, l’espai de lleure més gran després del Parc de Catalunya, on ens indicaren que malgrat totes les promeses fetes a les Associacions de Veïns se’ls ha exclòs del Patronat que el regenta. A banda d’insistir en la necessitat d’una escola bressol nova, al passar per davant del CEIP Sallarès i Pla, ens van reiterar allò que ja ens havien dit a l’inici, les escoles públiques d’aquí estan suportant una mitjana d’infants nouvinguts molt per damunt de les seves possibilitats. La conseqüència és una forta mobilitat de mestres amb la desestructuració dels equips pedagògics i l’inici d’una fractura social, perquè així que econòmicament s’ho poden permetre, fins hi tot les famílies de nouvinguts porten als seus infants a escoles concertades.
Passàrem pels blocs que foren habitatges de mestres, que segons els directius veïnals, també estan pendents d’una solució definitiva. Visitàrem el Casal Cívic Rogelio Soto, seu de vint entitats, on constatàrem el voluminós programa d’activitats i els criteris de gestió eficient que apliquen per la utilització d’espais, no prefixats a una entitat, i que són cedits en funció de les necessitats programàtiques de cada col·lectiu. 
Aquí també es realitzà una petició similar a la que van recollir a Can Puiggener; es va demanar a l’Entesa que dins de les seves possibilitats insistís perquè l’Ajuntament desenvolupés programes d’actuació que fomentessin la trobada entre els diferents col·lectius de nouvinguts, per tal de que es coneguin entre ells, i es faciliti una dinàmica multicultural procliu a desfer la tendència de consolidar guetos ètnics. La carència de programes municipals d’aquest tipus preocupa als portaveus socials del barri, ja que constaten que la falta d’incomprensió entre els hàbits d’uns i altres és un factor propens a generar discòrdies i enfrontaments.
De sortida al passar per la plaça de Picasso ens vam adonar de la munió de persones subsaharianes que hi havia passejant, parlant en grup o utilitzant els jocs infantils. Els nostres amfitrions veïnals ens comentaren que aquesta ocupació col·lectiva de la plaça havia suscitat polèmica al barri. Ells, en el seu país d’origen, estan acostumats a fer vida de relació a l’exterior, aquí fan el mateix i l’amplitud de la plaça ho facilita. El fet de ser-hi presents en un bon nombre produeix una imatge insòlita que de moment sobta, com si de cop i volta no sabessis ben bé qui s’ha traslladat de lloc, si ells o tu.
Ja en el passeig Espronceda els acompanyants es mostraren satisfets pel nou aparcament subterrani, proposat en el seu moment per l’Entesa, i ens feren notar la necessitat d’actualitzar i renovar la il·luminació del mateix passeig que s’ha quedat obsoleta. Seguidament, la direcció de l’Escola d’adults ens mostrà l’estat actual de les reduïdes instal·lacions on diàriament són atesos 500 alumnes amb només onze professionals, la meitat dels que disposa qualsevol institut pel mateix nombre d’alumnes. Malgrat comptar amb els recursos limitats es mostraren satisfets pels resultats i la seva incidència sobre les persones residents al sector, que any darrera any, cerquen la possibilitat d’ampliar coneixements o d’iniciar el cicle de la formació reglada. 
Els mateixos dirigents de les entitats veïnals confirmaren la utilitat de l’escola al barri, i com aquesta és actualment la millor eina per a facilitar la integració a les persones nouvingudes. Constataren també que calia augmentar la coordinació entre el seu programa d’activitats i les realitzades des del Casal Cívic per tal d’optimitzar recursos.
Aquí finalitzà aquesta visita programada per conèixer el sector d’Espronceda- Campoamor. Mentre fèiem el pica-pica d’acomiadament, els representants de les associacions veïnals, argumentant que els dirigents de l’Entesa estaven diàriament a l’Ajuntament, demanaren que fossin perseverants en la demanda d’una ampliació en la dotació dels serveis municipals al sector i la construcció d’una residència per la gent gran. Dit així, semblava que aquest era el resum de les necessitats més prioritàries. Això sí, mentre les pluges no fossin abundants.
Un de la colla