Isidre Soler Clarena - Regidor Portaveu del Grup Municipal d'Entesa per Sabadell
Tornem a tenir sequera. Aquesta vegada, en efecte, més crua que en altres ocasions. En realitat, però, la sequera és una característica del nostre clima mediterrani, en el que l’escassetat de pluges ha modelat el nostre ecosistema.
La diferència, en relació a altres moments de sequera, és que en aquesta ocasió la seva persistència ha posat al descobert la fragilitat del nostre sistema econòmic i social i els severs efectes que pot causar en els nostres hàbits de vida.
No podem obviar, si més no, que l’actual model de societat s’ha desenvolupant considerant els recursos naturals com elements infinits i inesgotables. Consideració que fins i tot ha entrat a formar part dels referents culturals de bona part de la nostra societat.
Ara, la sequera, ha fet trontollar les nostres fràgils estructures i ha provocat un ball de bastons polític per tractar-se d’un tema de gran sensibilitat.
El més preocupant però es veure com els responsables polítics tracten la situació de sequera i l’escassetat d’un recurs tan bàsic com l’aigua talment com si fos conseqüència d’una maledicció. Com si les poques reserves d’aigua res tinguessin a veure amb el model de societat que vivim, ni amb la gestió de l’aigua que s’ha fet des de fa molts anys.
Com l’estruç que amaga el cap sota l’ala, els qui tenen responsabilitat d’haver arribat a l’actual situació i els qui tenen la possibilitat de redreçar-la donen la sensació de què volen evitar anar al fons del problema i no reconèixer que la solució no passa per aconseguir portar aigua com sigui i d’on sigui, en moltes ocasions per poder continuar malbaratant-la de manera irresponsable, sinó per canviar el model gestió de l’aigua, considerant que el nostre és un país mediterrani i per tant estructuralment sec.
No té res a veure amb la manca d’aigua que encara el 70% de l’agricultura es regui per inundació? Ni que s’hagi permès construir milers i milers de residències amb piscina particular i jardins de gespa que es reguen amb aigua de boca? (a tall d’exemple, al municipi de Sant Cugat del Vallès hi ha censades 4.400 piscines privades).
De veritat que ningú no és responsable que un país com Catalunya tingui 42 camps de golf i 18 més pendents de tramitació? O de què Catalunya sigui el país amb més urbanitzacions i segones residències d’Europa que també necessiten aigua? No cal preguntar-se per què no s’ha fet res per evitar que el 25% de l’aigua potable canalitzada es perdi per la manca de manteniment de les instal·lacions, malgrat ser una dada coneguda des de fa molts anys?.
Sembla que aquestes no són raons suficients per reconsiderar si s’ha gestionat adequadament l’aigua que tenim i si cal reorientar les polítiques hídriques del nostre país. Tot el debat se centra únicament en veure d’on i com portem més aigua, sense valorar els efectes socials i ambientals que determinades decisions polítiques poden generar. Polítiques que formen part de l’antiga cultura de l’aigua i no d’una “nova cultura de l’aigua” que les organitzacions del tripartit deien defensar.
Cal doncs no tancar els ulls al seriós toc d’atenció que ens ha donat la sequera i no desaprofitar l’oportunitat per anar més enllà, després de resoldre l’actual situació d’emergència.
Si es vol actuar amb la responsabilitat de pensar com garantim el demà i no tan sols com resolem l’avui, caldrà replantejar seriosament els actuals models econòmics i territorials i canviar l’actual malbaratament per una gestió responsable d’un bé tan escàs com l’aigua.