Lluís Perarnau. Coordinador de l'Entesa per Sabadell
Fa pocs dies vaig poder llegir les conclusions de l’informe ‘L’impacte social de la crisi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a Catalunya’. El panorama és desolador, i això que les dades són anteriors a la reforma laboral de PP i CiU que tot just ara ha fet dos anys. D’aleshores ençà, la situació no ha fet més que empitjorar. La destrucció d’ocupació neta a Catalunya entre 2006 i 2011 ha estat de gairebé 500.000 llocs de treball. Ocupacions típicament industrials, com les dels encarregats, supervisors, tècnics i treballadors semiqualificats de la manufactura, han passat de representar un 23% de l’ocupació a Catalunya (el 2006) a només el 16% el 2011 (a l’AMB, només un 10%). Els treballadors i treballadores poc qualificades, que són les que passen més temps sense trobar ocupació i pateixen amb més freqüència els contractes precaris, es troben més exposades a què s’esgoti el seu dret a les prestacions, i això està comportant l’increment de persones i llars sense cap mena d’ingrés. El 2006, 1,3 milions de catalans i catalanes es trobaven sota el llindar de pobresa. Mantenint el mateix llindar, el 2011, eren gairebé 2 milions en situació de pobresa, dels quals 623.000 en pobresa absoluta extrema. L’informe es pot consultar a www.iermb.uab.cat .
Sense voler aclaparar amb dades, però sí fent alguna pinzellada de la situació a Sabadell, podem veure com les dades de l’atur registrat (del gener del 2005 a l’abril del 2013) es van incrementar un 129% (de 9.307 a 21.345 persones a l’atur). Un increment brutal, com es pot comprovar, però que encara va ser més fort entre la població de 45 i més anys, amb un 151% de creixement. (Anuari estadístic de Sabadell 2013).
Estem davant d’un problema de pobresa estructural, vinculat a la destrucció d’ocupació generalitzada, que ha afectat i afecta principalment al grup de treballadores i treballadors poc qualificats, però que també ha arribat a sectors més qualificats, encarregats, administratius,… Determinats discursos triomfalistes, com els que exhibeixen els polítics i responsables del PP, dient que “ja hem sortit de la crisi”, no són més que un nou afront a les víctimes d’aquesta crisi atroç, un insult carregat de violència i de burla cap a les víctimes de la seva política. No en tenen prou amb legislar a favor de banquers i grans empreses i en detriment dels que més ho necessiten (retallades a les prestacions per atur, supressió d’ajuts, pèrdua de drets socials i laborals, veto a la dació en pagament i a l’expropiació de pisos buits en mans dels bancs, etc.), sinó que encara hem de sentir com és menyspreada per una colla de cínics professionals la gent que està patint, i molt!
En el mateix informe abans esmentat es fa un apunt sobre la situació de proletarització que està afectant a bona part de les classes mitjanes, colpejades també per la destrucció d’ocupació i per la pèrdua de poder adquisitiu.
Avui, un moviment en conflicte obert amb les classes dominants, un moviment molt ampli, contra les retallades i les privatitzacions, contra la política de despossessió de drets socials i laborals, un moviment així no és una cosa llunyana, sinó una de ben propera: l’estem veient ja, de manera incipient, a la marea groga, per l’ensenyament públics i gratuït, a les plataformes per la sanitat pública, a les mobilitzacions de la PAH contra els desnonaments, a les marxes de la dignitat… És sobre els fonaments d’aquests moviments, d’aquestes lluites, que hem de construir l’alternativa política amb què hem de revertir els atacs del capitalisme i fer front al panorama social desolador descrit. Una alternativa que, en comptes de rescatar els bancs amb diners públics (diners que han sortit principalment de la classe treballadora), rescati les persones a l’atur i amb necessitats. Una alternativa que expropiï els bancs i els posi al servei de l’economia productiva i l’ocupació. En definitiva, una alternativa d’esquerres i anticapitalista.