Crònica de la visita al barri de Can Puiggener
Dissabte passat, després de molts anys, vaig visitar altra vegada Can Puiggener de la mà de l’Entesa per Sabadell dins de la seva proposta El Sabadell que volem. El dossier que ens facilitaren, la presència de persones residents al barri, unes associades i altres no, així com la col·laboració de dues persones expertes sobre el Ripoll i els rellotges de sol, va posar de manifest el treball d’organització previ a la cita i l’interès dels responsables de l’Entesa perquè la visita, a més d’agradable i instructiva, fos profitosa des de diferents vessants.
Després que els organitzadors ens fessin una introducció sobre el barri, en una aula del centre cívic, es va obrir un debat on els residents ens manifestaren les seves opinions i punts de vista, fins acabar parlant dels dos temes que més els preocupen: la falta d’infraestructures de mobilitat i el percentatge elevat de persones nouvingudes. El primer fa que, encara avui, el barri continuï sent un clot no permeable al seu entorn; demanen ja fa temps gaudir d’un accés directe a la Creu Alta, concretament a la zona comercial de la carretera de Prats, per escales mecàniques o ascensor.
Però on es mostraren més amoïnats, era amb els efectes que la crisis té sobre els nouvinguts; es donen situacions d’enfrontament entre ells o amb persones residents des de sempre, que s’originen per la baixa disponibilitat econòmica. Això, associat amb les diferències culturals en els hàbits de convivència, els hi fa por que generi un rebuig d’uns respecte els altres que arribi a fer-se insuperable. 
Personalment em va sorprendre l’anàlisi, amb arguments ponderats, sobre les incidències que es donen amb els nouvinguts i les possibles solucions, fugint del tòpic que falta més policia. Els seus raonaments van concloure amb una petició explícita: el desenvolupament, des de l’Ajuntament, de polítiques transversals de dinamització entre els diferents col·lectius dels nouvinguts i les organitzacions autòctones presents en el barri. Els responsables de l’Entesa en prengueren nota.
Iniciàrem el recorregut pel barri a la plaça del Primer de Maig, amb l’explicació sobre el funcionament i utilitat del rellotge analemàtic veí de la biblioteca. Malgrat va ser inaugurat l’any 1986, encara hi havia qui no sabia com funcionava i algú, amb veu baixa, afirmà que no sabia ni que existia. Una prova més de l’encert d’organitzar visites com aquesta.
El primer que ens va sorprendre passejant pels carrers de la Plana, va ser veure casi bé acabades les torres metàl·liques que faran d’esquelet als primers ascensors adossats als edificis. 
Un veí ens va fer observar amb detall, com la solució adoptada permetia alhora ampliar la balconada de cada pis. Veritablement aquests gegants d’acer, alguns ja revestits, impregnen de renovació aquest sector del barri. Els dirigents de l’Entesa ens explicaven com els reconfortava comprovar que la campanya de conscienciació sobre la viabilitat d’instal·lar-los, feta per aquesta organització vuit anys endarrera, havia donat uns resultats tan gratificants pel barri.
Visitàrem l’Escola Alcalde Marcet. El seu equip directiu continua mantenint-la com el vaixell insígnia del barri, però constatàrem com després d’anys d’inestimable servei les seves instal·lacions ja són obsoletes cara els nous temps, per quan la seva renovació? 
Vam seguir, en direcció sud, pel carrer de Sagunt fins a la timba del riu. Mentre passejàvem per tot aquest sector més antic, de casa baixa i d’autoconstrucció em vaig sentir al mig del Can Puiggener de sempre, el del record. Les mateixes voreres petites, les mateixes instal·lacions elèctriques penjant per aquí i per allà dels pals de fusta clavats a la vorera, etc. Al caminar per aquests carrers tenia la percepció que els anys no havien passat i això em va fer pensar que alguna assignatura hi havia pendent.
Des de la barana de la timba, de cara al riu Ripoll, se’ns va explicar la incidència històrica de les coves amb el barri, el seu abast, com es realitzaven i traspassaven. 
També van ser coneixedors dels fenòmens hidràulics que erosionen els marges del riu i la posterior acumulació dels sediments, utilitzats tradicionalment per fer-hi l’horta.
Se’ns va informar sobre la previsió de traslladar l’actual camp de futbol al llindar de les clotes baixes, arran del pla d’habitatge ARE, i el veïnatge ens mostrà la seva preocupació per la superfície de zona verda que se suposa perdrà al barri amb la implantació dels nous edificis. 
Visitàrem l’arranjament fet en forma de plaça verda, entre la zona de les clotes altes i la llera del riu, que incorpora la Font dels Gitanos i la seva àrea d’esbarjo. Ens va sorprendre i encantar les dimensions d’aquest espai, que el fan idoni per realitzar a Can Puiggener activitats a nivell de ciutat. Per exemple: la Festa de la Diversitat.
Finalment, la vintena de persones que seguíem el recorregut serpentejat pel barri, sota les mirades de veïns estranyats per la comitiva, vam intercanviar opinions i comentaris sobre les explicacions rebudes, durant el pica-pica que en format de cloenda ens va oferir l’organització sociopolítica. 
La visita va complir, amb escreix, les expectatives inicials que m’havia fet. Només una pregunta va quedar a l’aire, quin serà el proper barri que visitarem?
Un de la colla.