Ple d’investidura del nou ajuntament de Sabadell – 16 de juny de 2007

(o primícia mundial de la tercera entrega de la saga bustiana)

Són tres quarts de 12 quan arribo a la plaça de Sant Roc, on ja hi veig grups de gent esperant per entrar. A cada banda de l’entrada al Consistori municipal hi ha un guàrdia municipal vestit de gala per a l’ocasió. Faig un repàs a la meva vestimenta – uns pantalons pirates i una samarreta blava dels [pə’izus kətə’lans]–, torno a mirar-me els guàrdies, i concloc que faig molta... patxoca. I és que tots sabem que la realitat va més enllà de les aparences, sempre subjectives. Avui, l’Ajuntament es vesteix de gala per a celebrar la gran apoteosi de la democràcia però, molt em temo, la ciutat de Sabadell ja tremola només de pensar que està a punt d’arribar la tercera entrega de la saga bustiana!

A la porta em demanen de part de qui vinc, i en veure que no sóc el familiar de cap regidor o regidora, em deixen passar com a un dels 10 “convidats” de l’Entesa per Sabadell. La Sala del Ple està reservada als esmentats familiars i amics dels flamants membres del Consistori, però han instal·lat dos televisors per a la resta de gent, un al vestíbul i l’altre a la sala posterior de l’Ajuntament. Passo a aquesta darrera sala, que ja està gairebé plena, i tement d’asseure’m al bell mig d’alguna claca hostil a la meva opció política, opto per aguantar una paret, a prop de la tele.

Comença la pel·lícula!

A les 12 en punt, comença la sessió d’investidura. El Secretari de l’Ajuntament s’asseu a la taula presidencial: és l’encarrega de dirigir la constitució del nou ajuntament. Comença repassant els resultats electorals purs i durs, cantant els vots i regidors que han obtingut cadascuna de les candidatures, així com els percentatges de participació, vots en blanc, etc. Tot seguit procedeix a posar nom als números, repassant els i les 27 membres escollits. A continuació demana que els dos regidors o regidores amb més i menys edat, respectivament, pugin a la taula presidencial, ja que aquesta és la fórmula establerta per a continuar la investidura del nou ajuntament. I són dues dones, totes dues socialistes, les escollides: la Maria Ramoneda i la Marta Farrés. La Maria és l’encarregada de llegir el reglament, i a la Marta li toca de llegir els noms dels regidors i regidores electes, per ordre alfabètic, els i les quals es van aixecant per jurar o prometre el seu nou càrrec públic. Es proclama constituït el nou ajuntament de Sabadell.

Vull interrompre un moment la narració del què passa a dins la Sala del Ple per explicar en quin ambient ho vivim els que estem fora. Per començar, de silenci no n’hi ha massa, tothom comenta amb el seu veí el què va succeint. Però sobretot, el principal problema per a poder seguir la sessió amb una mínima normalitat, ve donat per la pèssima qualitat del so que ens arriba dels micròfons de la Sala, tots amb el volum molt baix –en especial, els de la taula presidencial–; i del fil musical de fons (i no tant de fons) d’alguna emissora de ràdio amb música “patxanguera” que sona descaradament forta. Tot plegat em dóna la impressió d’estar assistint més aviat a una barreja de classe de 4t d’ESO i de taller mecànic. Només hi faltarien un parell de detalls: els pupitres per una banda, i certs calendaris (que ara no em posaré a descriure) per l’altra.

La sessió prossegueix amb la intervenció –teòricament d’un màxim de 5 minuts– per part dels caps de llista o portaveus de cadascuna de les candidatures. (Vull tornar a remarcar que degut als problemes tècnics, es feia molt difícil de seguir mitjanament bé les explicacions, i que això sens dubte afecta l’explicació que jo puc fer ara dels punts més destacats de cada discurs.)

En Magí Rovira, l’únic representant d’Esquerra Republicana de Catalunya, és el primer a intervenir (i ho serà al llarg de tota la legislatura, prenent el relleu a l’Entesa com a grup més petit en el Consistori municipal). Comença agraint els [pocs] vots obtinguts i apunta cap a l’abstenció com a veritable guanyadora d’aquests últims comicis. Diu que aposta fermament per treballar per tal d’acostar l’Ajuntament als ciutadans. Passa a parlar dels problemes de la ciutat, i per tant, dels reptes més importants a atacar. Esmenta la sanitat (serveis bàsics, residències, salut mental...), la mobilitat, i la preservació de l’entorn natural –tot remarcant la necessitat d’un 4t Cinturó alternatiu. I acaba per recordar-nos a tots plegats l’objectiu [cada cop més dubtós] del seu partit de construir un país lliure i independent. En funció d’aquests motius es proposa com alcalde.

La segona intervenció és la de l’Isidre Soler, cap de llista de l’Entesa per Sabadell. Després de saludar a tots i totes les presents, inicia la primera part del seu discurs fent una valoració i interpretació dels resultats electorals. Primer de tot, es centra amb l’elevada abstenció –tan sols un 48% dels electors anaren a votar–, sens dubte, un fet preocupant que ens ha de fer reflexionar. Tot seguit passa a esmentar l’altra dada significativa d’aquestes eleccions: 12.400 persones han retirat la seva confiança en el PSC-PSOE, i interpreta que això és degut a un cansament de la política que durant tots aquests anys ha exercit el govern municipal i que, per tant, les prioritats i el [no] projecte polític del PSC, “no són les que Sabadell necessita per encara el futur”. L’Isidre destaca també la pèrdua de la majoria absoluta dels socialistes, la qual cosa fa que “a la ciutat és respiri una necessitat de canvi”.

I continua el seu discurs enllaçant els nous aires de canvi amb el reconeixement positiu que ha tingut l’Entesa, sobretot tenint en compte que ho ha aconseguit sense cap dels avantatges que tenen la resta de partits parlamentaris i les seves maquinàries electorals. Tot això, diu, ens legitima i ens anima a seguir treballant pel poble de Sabadell, i a defensar els compromisos adquirits amb les persones que han votat l’Entesa, als i les quals torna a agrair el seu suport.

Seguidament, passa a explicar el model de ciutat que defensa l’Entesa, un “model de ciutat sostenible, integradora i equilibrada, en la que s’hi pugui treballar, viure i conviure amb qualitat”. Parla de la defensa de la democràcia participativa; del “treball en equip, allunyat d’estils personalistes i clientelars”; es compromet a una cosa, que hauria de ser tant normal, com és “destinar els recursos públics exclusivament als afers públics”. Esmenta també la necessitat de mantenir “una ciutat compacta amb un Rodal de qualitat i protegit”; d’apostar per una mobilitat basada en el transport col·lectiu; de la promoció de bens culturals de qualitat, així com de l’aposta per un teixit associatiu fort i independent. Finalment, acaba la seva intervenció recordant que seguiran mostrant un esperit constructiu, el qual els durà a donar suport a temes concrets, vinguin de qui vinguin, sempre que siguin positius per a la ciutat; però que l’oposició serà igual de forta quan sigui necessària. Acaba proposant-se com a candidat a l’alcaldia.

El següent a intervenir és en Jordi Soriano, del Partit Popular. Parla de l’actitud que ha mantingut el seu grup des de l’oposició [sic], recolzant o no certs projectes concrets del govern municipal. Quan parla de les millores que necessita la ciutat, remarca sobretot el tema de la “seguretat”. Repassa el creixement de la ciutat des dels anys 30, i del “gran repte” que aquest tema suposa avui dia. Es proclama gestor, i no governant. Fa els agraïments pertinents, en especial al personal de l’ajuntament. I acaba valorant l’abstenció i anunciant que s’abstindran.

La quarta intervenció és la de la Carmen García, d’ICV-EUiA. Comença parlant de l’aniversari dels 30 anys de democràcia [burgesa i parlamentària] i dels canvis en les prioritats polítiques durant tots aquests anys, recordant-nos que l’any 79 eren la dignificació de places i carrers, la construcció d’escoles, etc. Fa esment de l’elevada abstenció i de la necessitat de “redreçar la qualitat democràtica”, i dóna algunes pistes: garantir la solvència econòmica, majors competències pels ajuntaments, la reforma del Senat... Demana que “siguem respectuosos amb les paraules” i que diguem que avui s’escollirà “alcalde o alcaldessa”. Digueu-me primmirat, però no se per què em sembla que darrera d’aquesta puntualització hi veig un rerafons més partidista que no pas antisexista... Segueix el seu llarg, llarguíssim discurs (passant-se de llarg dels 5 minuts establerts) dient que treballaran amb “rigor, ètica i passió”, i que ho faran amb totes les forces polítiques. Llavors comença a enumerar els seus plans per a millorar la ciutat, fent esment a la creació d’indústria, la millora dels serveis socials, la formació professional o la immigració. Finalment, s’acaba postulant com a candidata a alcalde (paraula que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és tan masculina com femenina).

La penúltima intervenció és la d’en Carles Rossinyol, de Convergència i Unió. Comença afirmant que cal governar “amb les persones i per a les persones”. Fa un repàs de les prioritats del seu partit: la neteja i manteniment dels carrers, la preservació del patrimoni, la cura de la gent gran, la gestió intel·ligent dels recursos. “Cal tenir visió de futur” ja que, diu, “vivim en un món dinàmic”. Diu que Sabadell està situada en una “cruïlla” important, que ha d’ésser una ciutat per viure i no una ciutat dormitori; i ho enllaça amb el tema de les infrastructures. Recorda també els 30 anys de les primeres eleccions democràtiques, i assegura que cal reforçar els mecanismes de transparència i informació, que no poden estar al servei d’un partit. En aquest moment interromp el discurs al adonar-se que un dels guàrdies de gala de darrere la taula presidencial s’ha marejat. Un cop substituït, en Rossinyol acaba el seu discurs tot proposant-se com a alcalde.

Finalment, per part del PSC-PSOE, és en Joan Carles Sánchez i no en Manuel Bustos qui fa el discurs pertinent. Agraeix el suport rebut i alaba les coses fetes, tantes i tant bones per a la ciutat, o i tant. Parla de que, tot i això, seguiran treballant per a millorar els serveis sanitaris, les comunicacions, etc. Toca, també, el tema de la immigració. Convida a la resta de forces polítiques a “deixar enrere la crispació”, i assegura que per la seva part, “més enllà de l’aritmètica hi haurà diàleg”. Sobretot perquè ja no tenen la majoria absoluta. Acaba el seu discurs amb una frase d’una coneguda cançó d’en Lluís Llach que, tot i la demagògia a que el seu partit ens té acostumats, no em deixa de sorprendre: “caminem per poder ser, i volem ser per caminar”! Immediatament es desfermen els crits de passió de tota la claca bustiana que omple la sala. No és això companys, no és això.

Miro el rellotge, és la una en punt, i ha arribat l’hora de votar. Un funcionari entra a la sala amb una petita urna transparent amb l’estructura de fusta i procedeix a acostar-se a tots i cadascun dels regidors i regidores. Tots i totes vint-i-set emeten el seu vot. L’última a votar és la Maria Ramoneda. Arribat aquest moment paro molta atenció a les imatges del televisor, i respiro alleugerit quan comprovo que, aquest cop, l’esmentada regidora tant sols ha emès un sol vot. I és que la temptació de votar dos cops era, sens dubte, molt gran, tenint en compte que això els hagués suposat la majoria absoluta!

La Maria i la Marta duen a terme, doncs, el recompte dels vots. I els resultats són els que ja tothom sabia: 13 vots per en Manuel, 5 per en Carles, 4 per la Carmen, 2 per l’Isidre, i 1 per en Magí. El PP ha votat en blanc. I arribats en aquest punt, la senyora Ramoneda procedeix a fer allò que tots ja ens temíem i ja sabíem: investeix en Manuel Bustos Garrido Alcalde de Sabadell. Glups! La claca fidel es torna a desbordar.

Ara és el torn del discurs d’en Bustos. Aquest comença a parlar, però gairebé no se sent: per el soroll que encara continua, però sobretot perquè xerra des d’un dels micròfons de la taula presidencial, els que menys se senten. Diu moltes coses, i la majoria ja ens les podem imaginar. Però perquè no sigui dit, faig l’esforç d’acostar-me una mica més a la tele i intentar pescar alguna cosa. Agraeix el suport rebut; parla dels 30 anys de democràcia, i de com n’és de fonamental de respectar-la; parla de tot el que faran, el que diuen que faran: habitatge, patrimoni, joves, gent gran, comunicacions, fer arribar el tren fins al nord de la ciutat, etc. Diu que vol fer de Sabadell, una ciutat model a Catalunya, i diu que el seu compromís amb la ciutat i amb tots els ciutadans i ciutadanes no té límits. Insisteix amb això de la ciutat model, i ressalta que la vol amb un “estil propi”. Sí, penso jo, un estil propi, el que coneixem tots plegats, vaja, l’Estil Bustos. No gràcies!

Mentre duren els aplaudiments al flamant alcalde, miro l’hora que ha acabat la sessió: dos quarts de dues. Però abans de marxar, tots i totes les presents, cantem (alguns més que altres) el Cant dels Segadors.

Tothom va sortint del Consistori, col·lapsant-ne el vestíbul, on serveixen begudes. Tot i que hi ha cava, jo prefereixo un suc de pinya. El cava el bec per brindar, i amb el malson que acabo de viure no estic per celebracions, tot i alegrar-me i desitjar tot el millor al regidor i la regidora de l’Entesa.

Sento rebombori del pis de dalt, així que m’amago darrere les columnes de la part lateral del vestíbul per no barrejar-me amb la claca que rep l’equip Bustos amb crits de “visca, visca, visca Sabadell socialista”. Ja m’agradaria ja, un Sabadell socialista, però no pas el que ells i elles es pensen!

Surto definitivament del consistori i la faig petar amb la gent de l’Entesa abans de marxar cap a casa, que la nit passada he treballat i la son i el cansament em comencen a passar factura. I ara, també, el mal de cap.