Crònica del Ple de Març (o com es pot institucionalitzar el patetisme i l’egoisme)

 

Arribo una estoneta abans de començar el Ple per poder agafar bon lloc, no és per res especial, però aquest cop he decidit a seure a primera fila, a propet de les cadires on seuen l’Isidre i la Neus, això si, sense perdre de vista una visió més global que em permeti veure la cara de l’Alcalde i la de la majoria dels regidors socialistes, ha corregut la veu que aquest Ple es presenta mogudet. 

De fet l’ambient sembla de Champions, la majoria de forces vives de la ciutat hi són representades. Entre les desenes de cares hi podem identificar des de responsables dels mitjans locals fins alcaldables d’altres formacions, tècnics de l’Ajuntament reconvertits en candidats de la llista de l’Alcalde i, evidentment, els fidels vassalls de la maquinària bustista que no es perden ni un sol Ple. Això sí que ho tenen, a diferència de la majoria dels assistents, aquest grupet d’incondicionals del bustisme no han faltat mai a cap Ple d’aquesta legislatura, però és clar ells a primera fila, on tothom pugui veure com reaccionen les seves cares i com gesticulen, per bé dels socialistes i per dolent per l’Entesa. Això últim és important, convido a tothom a observar les seves gesticulacions quan la Neus o l’Isidre intervenen, són irrepetibles.

Sec doncs a primera línia, tranquil i segur d’estar en un dels millors llocs, tranquil fins que un d’aquests afables seguidors bustians s’acosta fins on  sóc, i amb un to de veu profunda em diu:

 -Escolta noi, podries seure unes cadires més enllà, aquests llocs estan reservats....

Per sorpresa meva li poso cara de circumstancies evidenciant-li el meu malestar però no dubto en canviar-me de lloc, no era el moment d’evidenciar en un Ple el conflicte amb aquests personatges, però la meva agradable conversa no s’acaba aquí, mentre sec a la nova cadira, aquest senyor baixet i grassonet, amb bata de conserge i barba grisa, torna a dirigir-se a mi:

- Perdona que t’he molestat, veig que fas mala cara....

Sembla que aquest Ple comença bé, reflexiono la meva resposta, i al final mantenint la calma, i d’una manera molt agradable li contesto:

 - No tranquil, estic la mar de bé...

Prova superada, sento les paraules de l’Alcalde i comença el Ple del mes de març. Rigor mensual, passada de punts amb rapidesa fins arribar a l’aprovació del Pla de Protecció del Patrimoni, el regidor de la gomina d’Urbanisme, l’inefable Juan Carlos Sánchez, explica com ha estat el procés d’elaboració i d’acceptació de les propostes d’inclusió de noves propostes per a la protecció d’elements de la ciutat. Fa un dels comentaris més agraïts del Ple, reconeix a l’Entesa el paper d’haver estat l’única formació que ha presentat propostes i al·legacions, gràcies. A l’acabar la seva intervenció, l’Isidre Soler explica quines han estat aquestes propostes i lamenta que no s’hagi acceptat la proposta de creació de l’Oficina del Patrimoni, creu que ha estat una oportunitat perduda. De fet sembla incomprensible que l’Equip de Govern digui que el Pla de Protecció del Patrimoni s’ampliï i alhora no es vulgui dotar de la infrastructura necessària per garantir aquesta protecció. En aquest mateix punt decideix intervenir en Civis, el regidor–director general d’ERC, afirma estar molt content per el nou Pla de Protecció del Patrimoni i recorda el seu suposat paper en aquest tema quan li reia les gràcies a en Bustos al govern. Llàstima que es trigués tants anys en acabar d’aprovar-se. Ai Josep Maria!, la primavera no es igual per tothom...

Continuen passant amb rapidesa més i més punts, o si més no aquesta és la sensació que tinc, però de cop es para en sec, punt de Medi Ambient, s’aprova l’aplicació d’una nova tècnica de regeneració de les aigües, tema a qui ningú li treu la importància, però la intervenció explicativa del Regidor ambiental, l’Isaac Álvarez sembla més una justificació de la poca feia feta que cap altra cosa, o potser es un comiat?, clar que mai un càrrec de confiança havia aconseguit fer saltar el seu cap amb tanta rapidesa....

La marxa dels punts es reprèn, i finalment arribem a la part interessant del Ple, les Mocions dels Grups Municipals. Comencem amb una del GM d’Entesa per Sabadell, proposta d’afegir el nom de Josep Maria Plans al CAP del Nord . Des de la seva responsabilitat com a regidor de Salut d’aquest Ajuntament, en el període comprés entre 1979 i 1987, va desenvolupar una política sanitària d’avantguarda que va servir de model arreu Catalunya i que encara està vigent. 

Va crear el Centre de Planificació Familiar, el Centre d’Atenció a les Drogodependències, el Centre de Salut Mental, les Oficines Sanitàries per a la Prevenció i Control de la Higiene Ambiental i els Serveis de Salut Escolar; va proposar la creació de les nou Àrees Bàsiques de Salut a la ciutat que recull l’ICS i va culminar la seva tasca com a regidor amb la posada en funcionament del Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Per totes aquestes iniciatives se’l recordarà sempre. Recollint la voluntat dels veïns i veïnes de Can Deu, d’un bon nombre d’entitats i del personal sanitari del CAP del Nord, i de la pròpia Entesa, es decideix portar a Ple aquesta Moció.

Però el temporal es desferma, i comença ni més ni menys que els regidors de l’oposició. La senyora Forcadell considera que aquesta proposta se salta un acord “no escrit” en que es va decidir posar als equipaments de la ciutat noms identificatius del territori on eren ubicats. I després d’aquesta decisió tota la resta d’oposició fins a l’Equip de Govern i l’Alcalde. Increïble en les acusacions i en la no voluntat de donar suport al reconeixement al doctor Plans, des de deslleialtat als acord no escrits (?), fins a saltar-se l’opinió del Consell del Districte 3...., res de res, que no hi ha voluntat de votar a favor d’una moció de l’Entesa, ni de reconèixer al Doctor Plans, el primer regidor de Salut del PSUC de l’era postfranquista...., és clar, és això!!, no poden permetre’s el luxe de reconèixer res que vingui d’aquest període, ni que no sigui dels seus!!.  Pur sectarisme. Patètic. L’Entesa decideix deixar la moció sobre la taula per evitar el vot en contra i bloquejar la possibilitat de donar-li aquest nom i resta pendent del que comenti el Consell del Districte 3r, presidit per la Sra. Concepción Manzano, sí, la regidora muda de Cooperació, qui té bloquejada des de fa mesos aquesta proposta al Districte 3r. Faltaria més, en aquesta ciutat només es fan homenatges públics als seus.

Canvi de punt, Mocions Parc Salut, altre cop sobre la taula, l’últim Ple resoldrà.

I quan semblava que tot havia acabat, i que finalment podria aixecar-me de la cadira, el senyor Francesc Xavier González, regidor de CiU aixeca la mà. De cop, una munió de periodistes assedegats de noticia es col·loquen estratègicament per apuntar amb els seus objectius la notícia bomba que està apunt de produir-se. Ara entenc el perquè de tanta gent al Ple...

El senyor González anuncia la seva renúncia a l’acta de regidor, afirma sentir-se atacat pels seus propis companys de partit, i públicament afirma sentir-se millor amb els socialistes, grans amics i clients en temps difícils. Patetisme, barreja de problemes personals amb polítics, plors, insults al nous alcaldables..., i tot per no repetir en unes llistes electorals. I l’Alcalde respon: diu sentir-se molt a prop seu, entendre la seva situació, i li deixa una porta oberta de la seva casa. I entre aquestes paraules, el públic comença a aplaudir i a aixecar-se, i com si d’un gran discurs de l’Alcalde al Principal es tractés.  El Ple es converteix de nou en un gran show digne d’una obra del teatre de l’absurd. Em quedo quiet, immòbil, amb els braços creuats, busco amb la mirada a l’Isidre i la Neus, també resten asseguts i quiets, però les seves cares d’incredulitat ho diuen tot, em giro i busco la mirada de l’alcaldable de CiU, en Carles Rossinyol, però els cossos dels acòlits i excitats seguidors del bustisme m’ho impedeixen.

De cop s’acaba tot i la sala es va buidant entre flaixos i cues de gent felicitant a en Francesc -Xavier González. Un nou heroi de l’absurd.

Marxo a fer una cervesa amb l’Isidre, la Neus i el Joaquim, compartim l’amargor d’haver de conviure amb tanta mediocritat després del que hem vist, però en traiem unes conclusions clares: cal canviar tot això, i només es pot fer amb l’Entesa. Marxo cap a casa pensant que potser aquest és el penúltim Ple de l’era Bustos...., i feliç de saber que almenys l’Entesa és present per marcar diferències amb els que han convertit Sabadell en una de les repúbliques bannaneres més llefiscoses de l’àrea metropolitana.

 

març 2007