|
Sequera:
maledicció o oportunitat?
Tornem a
tenir sequera. Aquesta vegada, en efecte, més crua que en altres
ocasions. En realitat, però, la sequera és una característica
del nostre clima mediterrani, en el que l'escassetat de pluges ha modelat
el nostre ecosistema. La diferència,
en relació a altres moments de sequera, és que en aquesta
ocasió la seva persistència ha posat al descobert la fragilitat
del nostre sistema econòmic i social i els severs efectes que pot
causar en els nostres hàbits de vida. No podem
obviar, si més no, que l'actual model de societat s'ha desenvolupant
considerant els recursos naturals com elements infinits i inesgotables.
Consideració que fins i tot ha entrat a formar part dels referents
culturals de bona part de la nostra societat. Ara, la sequera,
ha fet trontollar les nostres fràgils estructures i ha provocat
un ball de bastons polític per tractar-se d'un tema de gran sensibilitat.
El més
preocupant però es veure com els responsables polítics tracten
la situació de sequera i l'escassetat d'un recurs tan bàsic
com l'aigua talment com si fos conseqüència d'una maledicció.
Com si les poques reserves d'aigua res tinguessin a veure amb el model
de societat que vivim, ni amb la gestió de l'aigua que s'ha fet
des de fa molts anys. Com l'estruç
que amaga el cap sota l'ala, els qui tenen responsabilitat d'haver arribat
a l'actual situació i els qui tenen la possibilitat de redreçar-la
donen la sensació de què volen evitar anar al fons del problema
i no reconèixer que la solució no passa per aconseguir portar
aigua com sigui i d'on sigui, en moltes ocasions per poder continuar malbaratant-la
de manera irresponsable, sinó per canviar el model gestió
de l'aigua, considerant que el nostre és un país mediterrani
i per tant estructuralment sec. No té
res a veure amb la manca d'aigua que encara el 70% de l'agricultura es
regui per inundació? Ni que s'hagi permès construir milers
i milers de residències amb piscina particular i jardins de gespa
que es reguen amb aigua de boca? (a tall d'exemple, al municipi de Sant
Cugat del Vallès hi ha censades 4.400 piscines privades). De veritat
que ningú no és responsable que un país com Catalunya
tingui 42 camps de golf i 18 més pendents de tramitació?
O de què Catalunya sigui el país amb més urbanitzacions
i segones residències d'Europa que també necessiten aigua?
No cal preguntar-se per què no s'ha fet res per evitar que el 25%
de l'aigua potable canalitzada es perdi per la manca de manteniment de
les instal·lacions, malgrat ser una dada coneguda des de fa molts
anys?. Sembla que
aquestes no són raons suficients per reconsiderar si s'ha gestionat
adequadament l'aigua que tenim i si cal reorientar les polítiques
hídriques del nostre país. Tot el debat se centra únicament
en veure d'on i com portem més aigua, sense valorar els efectes
socials i ambientals que determinades decisions polítiques poden
generar. Polítiques que formen part de l'antiga cultura de l'aigua
i no d'una "nova cultura de l'aigua" que les organitzacions
del tripartit deien defensar. Cal doncs
no tancar els ulls al seriós toc d'atenció que ens ha donat
la sequera i no desaprofitar l'oportunitat per anar més enllà,
després de resoldre l'actual situació d'emergència. Sabadell, 10 d'abril de 2008 |
| Tancar Finestra |