Accés a un habitatge: dret o malson?
Isidre Soler Clarena
Regidor d'Entesa per Sabadell

Una de les preocupacions més importants de molts sectors socials, que afecta sobretot els joves, és poder accedir a un habitatge en condicions. Segons les xifres de la pròpia administració, a Catalunya, durant el període comprés entre 1997 i 2006 els preus mitjans dels habitatges han augmentat un 245%, mentre que els preus dels salaris han augmentat un 30% en el mateix període. Com és sabut, aquesta escandalosa descompensació ha comportat un fort endeutament de les llars catalanes.

Alhora, i de manera paradoxal, vivim en un estat que empara constitucionalment el dret a disposar d'un habitatge (l'article 47 de la Constitució Espanyola determina que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat) però, al mateix temps, permet la constant vulneració d'aquest dret, ja que res ni ningú no exigeix als poders públics que el facin efectiu, ni impedeix tampoc l'especulació del sòl, tal i com obliga també el mateix article.

Els poders públics, tant si la responsabilitat política és en mans de la dreta com en mans de l'esquerra, han deixat via lliure perquè sigui el mercat immobiliari qui reguli els preus dels habitatges i han optat per fomentar la construcció de nous habitatges per intentar, sense èxit, regular-ne els preus. De la mateixa manera que ha fracassat la idea del PP de frenar el preu del sòl, a partir de declarar-lo tot urbanitzable.

El problema no es troba en la manca d'habitatges sinó en els seus preus. Segons càlculs basats en el cens d'habitatges s'estima que a Barcelona ciutat hi ha entre 70.000 i 100.000 habitatges buits, mentre que a la província de Barcelona els pisos buits se situen en els 400.000.

Sembla que ningú no s'atreveixi a agafar el bou per les banyes i prendre mesures efectives per afrontar el problema de l'habitatge. Un tímid intent de l'anterior conseller de Medi Ambient i Habitatge de plantejar la possibilitat d'expropiar algun pis buit li va costar el càrrec. Ara el nou conseller, escaldat amb l'experiència del seu antecessor, ha optat per no enfrontar-se a cap sector econòmic i ha plantejat un Pacte Nacional per l'Habitatge 2007-2016 entre les organitzacions polítiques, els sindicats, les constructores, immobiliàries, les entitats financeres, entre altres.

Amb aquest pacte nacional el govern tripartit es planteja afrontar la problemàtica de l'accés a l'habitatge amb una fugida endavant a partir de formular "grans reptes", com són promoure la construcció d'encara més habitatges i fomentar la urbanització d'encara més territori "mobilitzant" sòl públic, sense qüestionar però el pastís del negoci immobiliari. Al contrari, un dels "reptes" del pacte és finançar amb diners públics els desorbitats preus dels habitatges, mitjançant ajuts directes per a la compra, el lloguer o la rehabilitació. Amb aquesta política es pagaran els beneficis privats amb diners públics, sense que serveixi per aturar l'alça dels preus del mercat.

Cal dir que també planteja un grapat de bones intencions com és l'aposta per l'habitatge de lloguer, la rehabilitació del parc d'habitatge, els ajuts per la instal·lació d'ascensors, o implantar el reiteradament anunciat Registre únic de sol·licituds d'HPO. Per altra banda enuncia tot un seguit de mesures positives per garantir l'autonomia de la gent gran o per millorar l'accessibilitat dels habitatges. Així com mesures per prevenir l'exclusió social residencial o la lluita contra l'assetjament immobiliari.

Accions totes elles amb una marcada voluntat social, però que poden quedar en ben poca cosa si no van acompanyades de mesures concretes i, sobretot, de les dotacions econòmiques corresponents perquè siguin una realitat. De la mateixa manera que l'èxit d'aquests objectius depenen de la predisposició que tinguin els agents empresarials i financers per acomplir el lax compromís que el text del pacte estableix: la Generalitat es compromet a estudiar millores fiscals..., els promotors privats es comprometen a col·laborar..., les entitats financeres es comprometen a estudiar sistemes de finançament..., etc. etc.

Però més enllà d'aquests aspectes, el pacte nacional, no es planteja afrontar de soca-rel les veritables causes que dificulten l'accés a l'habitatge, no es proposa anar a l'origen del problema. No es planteja, per exemple, regular els preus del sòl destinat a habitatge, ni cap mesura que intenti limitar els astronòmics beneficis que les constructores, immobiliàries i entitats bancàries obtenen des de fa anys d'una necessitat bàsica com és disposar d'un habitatge.

Sembla que tot apunti a què el dret a accedir a un habitatge digne i a preus dignes continuarà sent paper mullat. Aconseguir un habitatge seguirà sent un malson per a moltes persones, sobretot joves, per la manca d'una decidida voluntat política de plantar cara al fons del problema.

Sabadell, 3 d'octubre de 2007