Crònica del ple municipal, per Sebastià Ribes i Garolera
SE’NS RECORDA L’OPCIÓ DE NO CASAR-NOS
El primer que xoca a l’entrar a la sala és veure com la fugida de l’exregidora del PSC, Montserrat Capdevila, ha significat elevar a la mesa de la presidència “l’home sense paraula”. A banda de ser una mostra més de la feblesa d’aquest govern, la decisió em recorda el principi de Dilbert*. Ja veurem la cara de l’alcalde quan des de la seva dreta el Josep Ayuso surti amb un dels seus habituals estirabots.
L’ordre del dia conté vint-i-tres punts per a debatre, set dels quals són mocions, qualsevol en pot treure la impressió que es torna a fer camí i es recupera la intensitat dels plens junt amb la gestió municipal dels darrers mesos. Tanmateix a mesura que la sessió avança la realitat s’imposa i aquesta percepció s’esfuma completament.
Els sis primers punts llisquen més ràpids que les busques del rellotge. El primer nus polític és l’aprovació inicial de les ordenances pel 2014. El ponent, Ramon Burgués, fa la seva exposició sobre l’increment de les ordenances utilitzant com a crossa una frase de Séneca: no hi ha vent favorable pels que no saben on van. Pel to emprat no podem deduir que és més rellevant pel ponent del PSC, si afirmar-se en saber on van o a través de l’esoterisme d’una màxima reforçar l’autoestima sobre el convenciment que, a pesar de tot, els vents els hi seran favorables…
De moment el que queda clar és el pacte amb CiU per un augment de les ordenances i fer modificacions específiques, com incorporar una nova taxa de 230 euros per casaments. La taxa és rebutjada per la resta de l’oposició, tret del PP, i durant el seu debat es posa de manifest com realment el PSC ha perdut el nord ideològic. Allò que hauria de ser un motiu d’orgull, que els ciutadans i ciutadanes escollissin la Casa de la Vila per exercir el seu dret civil de casar-se, rep la consideració de ser una molèstia i en conseqüència es tracta com una font d’ingressos més.
La rèplica del Ramon Burgués a les queixes de l’oposició per la forma com es planteja la taxa és prou eloqüent: el casament és un acte privat, que afecta directament al sol·licitant, i en el seu benefici propi, i exclusiu, i que tenen més opcions per fer-ho, de casar-se, que aquí en el Consistori, ho poden fer en d’altres llocs, i inclús tenen l’opció de no casar-se,… No em negareu que té una càrrega de discurs tecnocràtic que fa fredejar. Què lluny de l’any 1994! Quan els ajuntaments d’esquerra celebraven haver assolit la competència per casar.
En el marc del debat, l’oposició es queixa que no s’han considerat les seves aportacions fetes dins de termini i el ponent es compromet a estudiar-les. Així, les ordenances en el seva versió inicial, són aprovades per l’abstenció de CiU,PP,ICV i EUiA amb la votació en contra de l’Entesa per Sabadell .
(*) El principi de Dilbert afirma que les organitzacions tendeixen a ascendir sistemàticament els seus empleats menys competents a càrrecs directius per limitar així la quantitat dels danys que són capaços de provocar.
NO INTERROMPEU LA CERIMÒNIA DELS PROHOMS
Quan s’enceta el debat sobre els temes d’urbanisme, de sobte, el Manuel Bustos s’aixeca de la “vitrina” i surt disparat de la sala adduint no trobar-se bé. Al cap d’un moment, des del públic, se senten veus provinents de l’escala que l’insulten.
Tot seguit un allau de persones ocupa el passadís central i el ponent d’urbanisme interromp l’exposició que havia iniciat.L’alcalde demana silenci… a l’uníson el grup contesta “esta casa es de todos”… L’alcalde, sense moure’s de la presidència, explica que hi ha un reglament… una portaveu del col·lectiu anuncia la intenció de llegit un comunicat i després abandonar el Ple… el Juan Carlos Sánchez, anquilosat a la presidència, insisteix que hi ha unes regles… i en resposta, com el cor d’una tragèdia de Sòfocles, canten “salvem les pensions” i “les pensions no es toquen” mentre pugen a l’estrada… Compte! És la primera vegada en tots aquests anys que una manifestació al Ple ocupa l’estrada, l’alcalde darrera l’escut de la normativa ha tardat massa en reaccionar. Ara és quan algú pot fer perdre el control de la situació, penso.
L’alcalde amb una senyal agrupa als portaveus dels grups municipals, fa una consulta ràpida i anuncia la suspensió formal del Ple alhora que els hi ofereix llegir el comunicat. De l’estrada estant, després d’esmentar un seguit de raons de sentit comú, el col·lectiu fa tres peticions: reclamem el suport del consistori per demanar la dimissió dels governs del PP i CiU, que els respectius partits polítics incloguin en els programes electorals la derogació de la llei de pensions i exigeixen la dimissió dels regidors imputats. Seguidament, en ordre i corejant “sí se puede”, abandonen la sala.
La sessió es normalitza, el ponent continua la seva intervenció…
Però ara el grup del PP abandona el Ple. No estan d’acord amb la permissivitat de l’alcalde davant d’un acte que qualifiquen de feixista. Què volen aquesta gent? Ofegar també els clams de justícia social? D’acord, aturar així el Ple és conceptualment dur pel sistema de què ens hem dotat, però estem vivint uns temps excepcionals. Més crua és la realitat de les 20.500 persones en atur forçós presents a la ciutat. A banda ha estat una lliçó de respecte, l’antònim de feixista: cap agressió a les persones, cap desperfecte del patrimoni, la sessió ha pogut seguir. Han sortit de la sala voluntàriament, sense la intervenció de la policia municipal present.
…però l’ambient ha quedat enrarit, l’exposició del Josep Ayuso sobre la modificació que proposa del Pla general sona a pallissa tècnica mentre el pensament de tothom està en els últims fets. Tant és així que al començar el torn d’intervencions el regidor d’EUiA, Juan M. Mena, diu: després de l’expressió de democràcia que hem viscut en el Ple… No pot acabar, l’alcalde Juan Carlos Sánchez, el recrimina per sortir-se del tema del dictamen i dir-ne una “expressió de democràcia” al fet d’haver-se violentat, segons ell, les regles del joc. El regidor d’EUiA, a mode de mur de contenció, repeteix l’expressió i seguidament exposa les raons perquè el seu grup s’abstindrà en el dictamen. També ho faran ICV i Entesa per Sabadell.
Ningú més fa cap referència a la interrupció de la cerimònia dels prohoms fins al finalitzar la sessió. En l’apartat de precs i preguntes CiU es queixa que els manifestants no hagin fet una petició formal per intervenir i demana prendre mesures per evitar futures accions d’aquest tipus. L’alcalde manifesta compartir el seu punt de vista, es justifica per haver permès la lectura del comunicat i proposa parlar-ne en una Junta de Portaveus.
Resulta que quan el Juan Carlos Sánchez fa de jutge és duríssim, prou que ha estat capaç de trobar nombrosos atenuants perquè els seus companys imputats prossegueixin a la sala. S’entén que l’alcalde ha de defensar la legalitat vigent, ho ha fet amb escreix, però al finalitzar el Ple, després del comentari de CiU, hauria estat una mostra de sensibilitat esmentar algun atenuant, alguna justificació o una minsa reflexió sobre la conjuntura actual i la situació d’angoixa que rellevants sectors de la societat pateixen. No li calia llançar-se als braços de CiU i insistir, per damunt de tot, en una conducta pura vers a la normativa. Realment no el separa res de la postura del PP i CiU?
Malfieu del polític que no es qüestiona la legalitat.
PORTAVEUS QUE FAN LA ROSCA
Han sortit els manifestants i el Ple avança sense el Manuel Bustos, els regidors del PP i el regidor no adscrit, que ja no hi era al començar la sessió.
El portaveu del PSC, Ramón Burgués, també s’ha absentat de la sala. Quan retorna surt el Lluís Monge i quatre minuts després marxa la Maria Sol Martínez. Això ja sembla el passeig de Gràcia! Retorna la Martínez i torna absentar-se el Burgués el qual retorna acompanyat del Monge.
Mentre, s’ha acabat el punt sobre el preu diferencial a pagar per una expropiació el qual només rep el vot favorable del PSC. Els 11 regidors i regidores de l’oposició presents a la sala s’abstenen.
Seguidament s’enceta el dictamen per a modificar, a la baixa, el preu que ha de pagar el Club de Tennis per una concessió sobre el ús d’un solar municipal. El ponent, Josep Ayuso, com qui està concursant davant d’un micròfon, comença saludant als representats de l’entitat situats entre el públic present a la sala. Aquesta forma de “fer botar la pilota” és símptoma que alguna cosa ha de suavitzar. Que els representats de l’entitat estiguin entre el públic només quan s’ha de tractar un tema relacionat amb als seus interessos, no té res d’excepcional.
“L’home sense paraula” es desfà en elogis i detalla amb escreix l’activitat social desenvolupada per l’entitat. Així justifica la reducció de l’import. Mentre, surt de la sala el seu company Cristian Sánchez i abans de finalitzar, altra vegada, s’absenta el Burgués.
La portaveu de l’Entesa per Sabadell, Virginia Domínguez, demana claredat sobre la gestió d’una concessió que resulta ser un embolic. Tot fa pensar, diu, que hi ha acords verbals incomplerts, en perjudici de l’entitat. Per la portaveu sabem que la rebaixa proposada és del 90% i la iniciativa és arran d’una petició de l’entitat. L’ajuntament, diu, no ha fet cap estudi al respecte ni s’ha plantejat la possibilitat que una reducció similar pugui ser d’interès per a altres entitats. Mentre, el vaivé de regidors continua. Ara és el Joaquim Carné qui passa pel meu costat.
La Carmen Garcia, portaveu d’ICV, també sent la necessitat (sic) de “fer botar la pilota”. Amb veu suau, de proximitat, surt verbalment de l’estrada per saludar la presència dels representants del Club de Tennis. Segueix amb la defensa de l’entitat des del supòsit que l’any 2009, quan es va redactar el plec de clàusules, alguna cosa no es va fer correctament i això l’ha perjudicada.
El regidor d’EUiA, Juan Miguel Mena, recrimina que s’hagi esperat que l’entitat passi per un mal moment per a gestionar la possibilitat d’obrir les instal·lacions a la ciutat. Ho deixa clar, no estan contra la proposta, però posa èmfasi en la contradicció política que representa no voler considerar la bonificació al 100% d’algunes taxes a famílies que ho estan passant malament, però alhora es considera adient fer-ho a una entitat.
És el torn del portaveu de CiU, parla com si es dirigís als de casa. Anuncia el vot favorable i seguidament es dirigeix al públic per donar la benvinguda als representats de l’entitat. Endavant! Això ja fa estona que no és un Ple. Continua desfent-se en lloances a l’entitat i a la seva capacitat per encarar iniciatives malgrat la crisi.
A la rèplica, com és natural, el ponent es defensa assegurant que l’entitat sempre ha estat oberta a la ciutat —el Carné retorna al seu escó—, que no ha estat perjudicada pel plec de clàusules inicial i que la modificació actual només es el resultat de les noves activitats socials.
Finalment la proposta s’aprova amb els vots a favor del PSC, CiU i ICV. Entesa i EUiA s’abstenen. Curiosament són els dos grups municipals que, respectuosos amb al públic assistent, no han fet la rosca a una presència incidental i han argumentat el supòsit d’oferir una tracte similar a altres col·lectius.
EL PSC INCORPORA UN NOU DÉU A L’OLÍMPIA
A l’ordre del dia hi ha dos punts sobre l’Olímpia, es fa estrany. L’alcalde proposa tractar-los conjuntament. Aquest ha estat un tema força controvertit d’ençà que el govern del PSC es va proposar transformar l’espai polivalent de lleure del sector de la Concòrdia en la nova seu de la Federació Catalana de Futbol i remodelar-lo amb el pompós nom de Ciutat Esportiva Sabadell-Olímpia.
Crear ciutats ha estat una de les dèries dels governs Bustos, encara són a la memòria col·lectiva els 4 milions d’euros dedicats a la fantasma Ciutat de la Música.Avui es proposa fer un afegitó al conveni subscrit amb la Federació i iniciar el procediment per a concedir-li la gestió. Els arguments del ponent, Josep Ayuso, és que donarà servei als clubs de futbol de Sabadell i prestigi a la ciutat. Quan desgrana quins són els serveis resulten ser els mateixos a rebre per a tots els altres clubs de futbol catalans federats, però el més rellevant segons ell és evitar el desplaçament dels federats locals a Terrassa perquè podran fer les gestions i la formació in situ.
Captar la presència d’una Federació Catalana, la que sigui, no deixa de ser significatiu i això no és qüestionat per ningú. El repte, una vegada més, és a quin preu i com es gestiona.
Les primeres intervencions d’EUiA i ICV ja ens donen pistes sobre els punts febles de la proposta. Tornen a fer una altra rebaixa ràpida a una entitat, diu Juan M Mena, sense veure els beneficis reals per a la ciutat. Des d‘ICV, Carles Marlés, sense esmentar-la, fa al·lusió a la Pista d’Atletisme al manifestar la preocupació d’estar fent-se un altre macroequipament generador de futures pèrdues econòmiques pel seu manteniment.
Ei! Els passejos no s’han aturat, ara surt de la sala el propi alcalde…
La intervenció de la portaveu de l’Entesa per Sabadell, però, ens ajuda a encaixar les peces del puzle. Es queixa de la durada de la concessió, 50 anys! Temps durant el qual els futurs governs de la ciutat tindran hipotecat aquest espai o “servei”. Aquest és el període màxim permès per la legislació. Un termini legalment pensat per a la concessió de serveis que requereixen molta inversió, com ara el servei d’aprovisionament d’aigües, el transport públic, etc. però impropi d’altres tipus de serveis per la “hipoteca” temporal que significa.
La regidora també ens clarifica que s’està incomplint el conveni inicial i el govern, en comptes d’amonestar o penalitzar a la Federació, avança el pagament de 850.000 euros de les obres que hauria d’haver realitzat la pròpia Federació. Aquí rau la finalitat del primer dictamen, diu, convenir en quines condicions l’Ajuntament farà el pagament i així evitar que la Federació sigui declarada entitat morosa, qualificació que la invalidaria administrativament per a optar a la concessió que es presenta en el segon dictamen.
Entesa i EUiA coincideixen en afirmar que una vegada més els interessos privats es prioritzen en detriment dels interessos col·lectius i que la proposta és una privatització encoberta. L”’home sense paraula” torna a argumentar el suposats guanys per a la ciutat i assegura que l’ús de les instal·lacions no és privat perquè serà convingut entre la Federació i l’Ajuntament cada any.
…torna l’alcalde, però altra cop el Ramon Burgués fa “passejades” de dins cap a fora i viceversa.
En resum, amb la veneració política i les ofrenes del govern municipal, la Federació Catalana de Futbol es converteix en el nou déu de l’Olímpia a pesar dels seus incompliments i dels presumibles pocs rèdits per a la ciutat. Ni tan sols pagarà un cànon —com ens ha descobert el regidor d’ICV— durant els 50 anys de la concessió.
Finalment, es voten els dos dictàmens amb l’oposició d’Entesa, ICV i EUiA. L’abstenció de CiU permet al PSC tirar endavant la proposta.
Esperem que el temps no posi de relleu, com ha passat en dictàmens anteriors, que allò que avui l’oposició veu com una proposta vergonyosa, està correlacionat amb altres interessos foscos.
RECONEIXEMENT AL JOSEP MARIA PLANS
Després del recés, el Ple definitivament es normalitza i s’inicia el debat de les propostes de l’oposició. Com sempre volen més alt del compte. De set propostes només se’n discuteixen tres, la resta es deixen per a futures sessions…
S’aprova per unanimitat declarar la il·legitimitat d’una part del deute de l’Ajuntament i sol·licitar que la Generalitat garanteixi beques de menjador a tots els infants en situació de vulnerabilitat. A la tercera i última moció és proposa que el Centre Cívic de Can Deu s’anomeni Centre cívic Doctor Josep Maria Plans.
Parlar del Josep M Plans és retornar als anys de quan estava tot per fer. La lluita activa que portà a terme en l’àmbit sanitari a les acaballes de la dictadura li va permetre teoritzar un model sanitari integral el qual va ser presentat a l’any 1979 en un opuscle titulat “La Propuesta Sanitaria de los Comunistas”. El seu contingut, on es recollia l’esquema d’un sistema sanitari integrat, va causar impacte pel nivell de concreció i el recull de les actuacions que calia i es podien fer, fins i tot sense diners, només amb voluntat política.
Quan va esdevenir regidor, un cop recuperada la democràcia, va posar en pràctica les seves propostes amb un conveni entre l’Ajuntament i la Generalitat per avançar cap a una organització de l’atenció primària social i sanitària en un únic sistema. Després d’unes experiències pilot a Sabadell el model es va estendre per Catalunya.
Eren moments d’incerteses i en el marc d’una ferotge competència política a nivell local entre el PSUC i el PSC. Les seves propostes es van implantar però lògicament deixant recels i tivantors personals que infantilment s’han arrossegat fins avui. Aquest ha estat el motiu pel qual la proposta inicial, de posar el seu nom al Cap Nord fos canviada pel Centre cívic en ares al consens. A fi de comptes, parlem d’una època on el Centre cívic i el Cap compartien espai i eren dinamitzats per un mateix conglomerat de veïnatge i professionals sanitaris que lluitaven per assolir una sanitat pública de qualitat.
La moció, avui proposada per tots els grups municipals, arrancà arran d’una iniciativa de l’Entesa per Sabadell. Per això es concedeix a la portaveu, Virginia Domínguez, la potestat de fer de ponent i presentar la moció. La regidora fa una semblança del Doctor Plans i remarca la voluntat política actual de superar el rebuig que la Corporació va fer l’any 2007 sobre una demanda similar impulsada per professionals, veïns i veïnes que havien compartit il·lusions i reivindicacions amb el Josep Maria Plans.
Les portaveus d’EUiA i ICV completen la semblança. La Maria Sol Martínez destaca la feina del Doctor Plans a Torre-romeu quan era un dels barris més desfavorits de Sabadell i celebra la predisposició del Ple de fer un reconeixement a un personatge per damunt de la seva ideologia política. La Carmen Garcia amplia amb més detalls la feina feta pel Josep Maria Plans i el seu grup de persones col·laboradores. Alhora destaca com avui en Plans consideraria que estem en risc de donar passos enrere i “li vol dir” que es continuarà lluitant per la sanitat pública.
Antoni Font, en nom de CiU, fa una intervenció més generalista des d’una comparança entre aquells temps on calia endegar una ciutat sense recursos i desvertebrada i la situació de crisi actual. Avui tenim el que tenim, afirma, perquè en aquell moment van haver-hi persones que, sense escudar-se en donar la culpa a altres administracions, amb l’energia de la vocació social i no d’un pressupost varen fer un compromís. La seva capacitat de treball, afegeix, no li naixia d’unes sigles o altres, sinó d’una manera de ser, d’entendre l’humanisme i la voluntat de servei.
La Cristina Moreno, en nom del PSC, ens sintetitza de forma elegant la dificultat per arribar al consens d’avui quan diu: Josep Maria Plans va ser una persona visionària, home d’un caràcter peculiar que no deixava indiferent a la gent, era capaç de generar fílies o fòbies molt arrelades… així i tot és reconegut per tothom la seva defensa d’un sistema sanitari integral i proper a la ciutadania. I acaba mostrant-se satisfeta del consens polític que permet honorar a aquesta persona d’una forma que perduri en el temps.
Pels fets inicials el PP s’ha absentat de la sala però també és proposant. La portaveu de l’Entesa confirma la voluntat del regidor no adscrit, absent, de votar-hi a favor. Així doncs, per unanimitat del Ple una de les instal·lacions més emblemàtiques del sector Nord serà coneguda amb el nom de Centre Cívic Doctor Josep Maria Plans.