Per Sebastià Ribes i Garolera
CANVIS PER ACCEDIR A LES SUBVENCIONS MUNICIPALS
El primer ple de l’any també es realitza al matí, a la vigília de Reis. És un ple ordinari i aparenta ser trivial i sense pes perquè no incorpora gaires temes, però inclou les sis mocions del ple anterior deixades damunt la taula després d’haver passat de la mitja nit.
Dotze dels primers catorze dictàmens fan referència a modificacions en els textos de les bases per atorgar subvencions. En general són esmenes tècniques, de tràmit, però en algunes el govern va més enllà i incorpora canvis de criteris suposadament substancials pels destinataris.
Un cop feta l’exposició per part del ponent del PSC, en Juan Carlos Sánchez, inicia el debat la Marisol Martínez, portaveu d’EUiA. Com sempre primer fa una exposició ideològica, avui sobre les polítiques culturals, i seguidament elogia efusivament la gestió cultural del govern a tots els nivells, portada a terme pel ponent amb tant encert, diu amb to apassionat, que espera no molesti els seus companys d’escó. Després d’escoltar-la em fa dubtar, possiblement no he llegit bé l’ordre del dia, penso. En faig una nova lectura: “Aprovar les modificacions del Text Refós de les Bases Específiques de subvencions…” Sí, sí, ho havia llegit bé, doncs no entenc res. No capto on són les magnificències.
Amb un to més normalitzat la portaveu d’ICV, Carmen Garcia, fa una intervenció genèrica sobre els dotze punts. El fet de posar èmfasi i mostrar un xic de recel en els canvis per subvencionar les festes majors de barri (dictamen 4) permet entreveure on es troba el moll de l’os en aquest debat. En general, explica, volen conèixer els resultats de les modificacions proposades, per això s’abstindran.
La Virginia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, entra directa i ens confirma on es troba l’os. Després de fer observar que cal canviar l’ordenança general de subvencions perquè es contradiu amb alguna de les propostes, explicita el desacord del seu grup amb els canvis enunciats sobre el finançament de les festes majors de barri. Tendeixen a un model, diu, on tots els barris rebran el mateix, facin el que facin, i en conjunt a la disminució del pressupost municipal. Calen canvis, afegeix, però primer cal analitzar-los i després modificar en conseqüència. Durant la seva intervenció, concisa i concreta, també exposa que respecte les subvencions dedicades al lleure infantil (dictamen 7) els preocupa el llistó fixat d’un mínim de 15 participants en cada sol·licitud, perquè exclourà alguns grups, però celebra la proposta d’incorporar el lliurament del 50% de la subvenció de forma anticipada.
El PP no intervé i CiU anuncia l’abstenció general per a tots els punts, perquè segons el seu parer el conjunt fomenta la desigualtat entre entitats, al ser una proposta que augmenta la quantitat a subvencionar però feta amb un pressupost més reduït. Això, argumenta, beneficiarà algunes entitats en detriment d’altres.
Al tancar el tema el ponent amplia la informació. Respecte les festes majors justifica la situació actual com una reminiscència dels anys vuitanta, de quan les associacions cobraven directament dels firaires. (Realment va començar així però el model actual de subvenció arrenca de les jornades sobre Festes Majors dels Barris realitzades en els anys 1986 i 1987) Explica com un dels nous objectius és ajudar a mancomunar demandes per abaratir costos: procurar que les associacions contractin en un mateix proveïdor els generadors, els focs d’artifici, etc. Ara! Aquesta és la proposta que tant ha emocionat a EUiA i una de les quals ICV en demana veure resultats.
Segurament el ponent no n’és coneixedor, però concentrar les demandes per a reduir despeses és un tema que ve de lluny, s’ha intentat diverses vegades des del propi moviment associatiu però la diversitat de la casuística ha impedit aconseguir-ne fruits. No vull dir amb això que és una proposta condemnada al fracàs, però sí de gestió gens fàcil.
La postura detallada de l’Entesa i el fet de debatre sobre dotze dictàmens alhora obliga a matisar les votacions. Així, el tema de les festes majors de barri (dictamen 4) i el lleure infantil (dictamen 7) reben respectivament el vot en contra i l’abstenció de l’Entesa, la qual vota a favor la resta de temes. Tot el conjunt de les dotze propostes és aprovat pel PSC de bracet amb EUiA. Els grups municipals d’ICV, CiU i PP coincideixen en abstenir-se, però ens quedem sense saber per què ho fa el PP. Serà perquè no afecta a cap activitat econòmica?
PRESSUPOST PSC-PP I CATARSI FINAL
Resoldre les al·legacions per aprovar definitivament el Pressupost General pel 2012 no ha significat cap novetat política que no hàgim comentat en els apunts anteriors sobre les ordenances o la plantilla. El PSC insisteix en la seva incomprensible política de pactar amb el PP abans que explorar acords amb la resta de grups de l’oposició i l’oposició s’escarrassa en demostrar que els acords que se’n deriven són nefastos per a la ciutat.
La Virginia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, insisteix en l’error d’aprovar el pressupost quan encara el govern central no ha concretat els increments que imposarà. De moment, diu, les famílies ja han de pagar un 4% més i ara caldrà afegir-hi la pujada del IRPF i de l’IBI. La portaveu d’ICV, Carmen Garcia, torna a felicitat el PP per la seva influència en el govern de la ciutat i remarca que el PSC no té cap justificació, més enllà del seu propi interès, de mantenir aquest pacte perquè l’oposició sempre ha mostrat un comportament raonable i ells mateixos s’han ofert per aconseguir acords. Des d’EUiA, la Marisol Martínez, es queixa del silenci del govern davant de les seves propostes i lamenta que el PSC estigui més còmode amb polítiques de dreta. L’Esteban Gesa, portaveu del PP, fa una exposició dels criteris i objectius que persegueix el pressupost (un refós dels mateixos arguments emprats en el seu moment pel ponent Ramon Burgués) on remarca que el seu grup està plenament d’acord amb la proposta. El portaveu de CiU insisteix en la persistència d’un pacte a la basca (PSC-PP) a Sabadell, fet que motiva la primera intervenció del Sr.Bustos per remarcar la incongruència de CiU amb aquest comentari quan ells governen a la Diputació amb el PP.
Tant s’ha dit de la política dretana del govern que abans de la votació el Sr.Bustos intervé i declara o justifica que està molt còmode en el PSC. “…alguns ens sentim molt orgullosos de formar part d’un projecte socialista, socialdemòcrata, m’és igual…Des que tinc setze anys no he deixat de ser com sóc, ni pensar com penso, i és evident que no estic ancorat en el passat” Ningú li pot discutir com pensava als setze anys però això no vol dir, com sembla, que en aquesta edat ja estigués a la corrent socialista…
Continua, però, durant set minuts interminables amb una enrevessada intervenció explicant els canvis del segle XXI, la sorpresa dels problemes actuals, la comoditat de parlar d’utopia, l’orgull de ser del PSC, l’elecció política que fa cadascú, les contradiccions polítiques del cap de l’Estat i de la Generalitat, de com prioritza polítiques socials, la renúncia per arribar a acords, assegura que no s’està justificant (Ah!), de les coses fetes sense suport però positives per a la ciutat, del suport que dóna a la Generalitat a banda del seu partit, de demanar reunions amb els ministres, etc.
Sense valorar el conjunt de les afirmacions o la praxis manifestada, penso que aquest tipus d’intervencions i la vehemència que hi posa manifesta la frustració del Sr. Bustos de no disposar d’un lloc on exposar les seves reflexions, els seus punts de vista. Amb improvisació i en el mig d’un Ple no és precisament la forma adient ni el lloc més adequat.
Per reglament ningú no li pot contestar, així doncs es passa a la votació que confirma allò que ja heu pressuposat, tots els grups voten en contra i el pressupost queda aprovat amb els vots del PSC-PP.
OBRIR L’AIXETA JA VAL MÉS
Abans de debatre les mocions dels grups municipals es sotmet a votació el dictamen sobre les noves tarifes de l’aigua. El ponent del govern, Ricard Estrada, explica com en general les tarifes pugen un 3% pels serveis domèstics i un 3,5% per la resta. Destaca com un 29% dels abonats estan bonificats o sigui un 19% del consum d’aigua domèstica. Cal recordar que Sabadell és una de les poques ciutats, d’aquesta envergadura, amb una tarifa per un ús responsable.
El primer en intervenir és el Juan Miguel Mena d’EUiA, el qual hàbilment enllaça el tema amb el punt anterior on el Sr.Bustos ha criticat la defensa de la utopia en els afers del dia a dia quan l’oposició ja no podia contestar: “Miri, abans el senyor alcalde ha parlat d’utopia. Crec que l’aigua encara per a molta gent, per desgràcia, és un dret utòpic d’aquells que s’han de defensar. Perquè entenem nosaltres, que les utopies passades dels nostres pares son avui els nostres drets. Per tant, benvingudes siguin les utopies perquè seran la nostra única possibilitat de futur.” Dit això es lamenta que no s’hagi recollit la seva demanda d’una tarifació on es considerin les unitats familiars monoparentals i les famílies sense cap ingrés.
La portaveu d’ICV, una vegada més, demana la tarifació social i la constitució de la comissió que l’ha de fer possible. El Julià Moltó, en nom de l’Entesa per Sabadell, és l’únic en qüestionar l’augment del 8,5% del cost de l’aigua en origen i l’atribueix a la situació de fallida, diu, de l’Agència Catalana de l’Aigua. No estan d’acord en penalitzar a les famílies per la mala gestió de l’Agència, ni en la modificació dels trams de consum que en alguns casos comporta un increment per damunt del IPC previst.
A la rèplica el Ricard Estrada insisteix sobre la presència de la tarifa per un ús responsable i afirma que està en estudi la tarifació social. Recorda com en el conjunt del cost de l’aigua també intervé la despesa energètica per fer possible abastir a la ciutat, i la tarifa que la regula ve imposada a les administracions locals.
Altra vegada CiU i PP se senten còmodes amb la proposta del govern i no la qüestionen, però tampoc no la defensen. Així, amb l’abstenció de l’Entesa, ICV i EUiA i els vots a favor del PSC, PP i CiU, a partir d’ara pagarem més car el fet d’obrir l’aixeta.
MANCOMUNAR EL SERVEI DEL TRANSPORT PÚBLIC
Comença el torn de les mocions dels grups municipals, però alguna cosa falla. Són sis mocions: dues d’ICV, una d’EUiA, una de l’Entesa i dos del PP. Només es discuteix la d’EUiA i la de l’Entesa. La resta queden damunt de la taula a petició dels propis promotors.
Aquesta és una de les vegades que et qüestiones el rigor amb que actuen els grups municipals. Sí, perquè no és seriós tramitar una bateria de mocions quan només són esquemes de treball i decidir posteriorment si s’està en condicions o no de defensar-les. Recordem que són mocions pendents del Ple anterior i avui, un mes després, es tornen a postergar com paper mullat. Si no estaven encara prou treballades perquè es presentaven?
La moció d’EUiA fa referència a la proposta de mancomunar el servei de transport públic amb altres municipis veïns. És una típica moció de “pega dolça”. Vull dir que el tema és tan llaminer i tan de calaix, que ningú s’hi oposa. Encara que el redactat de la moció només en recull l’últim antecedent, el tema és un clàssic dins de la història del transport públic local. Tanmateix, per mancomunar, la decisió final està a mans de la Generalitat i aquesta es veu molt condicionada pels interessos de les companyies concessionàries del transport interurbà, les quals veuen la penetració del transport urbà a un altre municipi com una competència deslleial. El resultat, menys serveis de transport per als usuaris i poca eficiència de les xarxes (inversions públiques i privades) existents.
Per tant, tots els grups es manifesten a favor de la proposta amb un discurs generalista sobre les bondats del transport públic i el seu possible abast territorial, tret de l’Entesa per Sabadell. La seva portaveu, Virginia Domínguez, després de manifestar l’acord amb la moció destaca que els seus objectius ja són recollits en el Pla de mobilitat urbana 2009-2014. Així doncs més que plantejar el que ja està aprovat, diu, el que cal és conèixer com s’ha desenvolupat des de l’octubre del 2010 (data de l’aprovació) i pregunta al govern per les gestions fetes.
Des del govern contesta Francisco Bustos. Explica com les converses amb els Ajuntaments de Sant Quirze del Vallès i de Barberà del Vallès han permès en el primer cas implantar una línia de nova i en el segon un petit allargament de la línia existent. Altres propostes, però, fins ara no han comptat amb el vistiplau de la Generalitat.
Tot plegat un resultat minso si considerem els comentaris anteriors sobre les grans possibilitats que ofereix la xarxa de transport de Sabadell. Pel que ha dit el govern es dedueix que només han parlat amb els ajuntaments de les rodalies, no s’han fet gestions amb les concessionàries del transport interurbà, el veritable moll de l’os del tema. Sense convenis amb les diferents concessionàries, com es va fer en altres èpoques, poc s’avançarà en mancomunar i integrar el transport públic local. Però per això cal una gestió política més imaginativa, espavilada, i l’actual, tal com s’ha explicat, dóna mes la impressió d’anar fent la viu viu a l’espera d’allò que disposi el govern de la Generalitat i la punyent realitat demani.
Per unanimitat s’aprova que el govern hi continuï treballant. No fos cas que…
L’ALTRA CARA DEL RIPOLL
Tal com comentàvem en l’apunt anterior, la segona i última moció és la de l’Entesa per Sabadell sobre els edificis abandonats en els solars industrials situats a banda i banda del riu Ripoll. La magnitud del seu impacte motiva la petició d’elaborar un pla d’actuacions urgents amb la finalitat d’eliminar els riscos físics i ambientals. Només cal accedir al document adjunt per a fer-vos una idea de la grandària del problema i del risc físic que representa per a les persones al ser zones de lliure accés.
Per qui llegeixi aquest apunt i no conegui el Ripoll ha de saber que el riu i les seves lleres actualment no presenten la degradació mostrada per les fotografies adjuntes, tot el contrari. L’any 1995 s’inicià la seva recuperació —era una claveguera a cel obert— des de les hores la Generalitat i els successius governs municipals hi han esmerçat molts recursos econòmics i humans per mantenir permanentment polítiques de recuperació i regeneració. Actualment tot el recorregut del riu pel municipi de Sabadell és una zona d’espai verd i de lleure integrada en el rodal de la ciutat on hi podem observar diversitat de plantes i fauna pròpia del seu ecosistema aquàtic. Són precisament aquestes condicions ambientals i la intensa utilització diària i dels caps de setmana el que encara dóna més rellevància a la necessitat urgent d’intervenir en aquest focus de degradació extrema situats en les zones adjacents al riu.
Les esmentades instal·lacions estan en terrenys privats, són els seus propietaris els primers responsables dels presumptes danys. Per aquest motiu la Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa, en la defensa de la moció destaca la responsabilitat de l’administració de garantir la seguretat de les persones, la salubritat pública i la protecció del medi, més quan la propietat s’inhibeix clarament.
La majoria dels grups municipals manifesten el seu acord amb la moció. En Carles Marlés, d’ICV, hi afegeix l’alerta de fer extensiu aquest objectiu a la resta de la ciutat. L’actual situació de crisi, diu, està fent proliferar un elevat nombre de naus abandonades que pel seu estat i accessibilitat són especialment perilloses per a aquelles persones que hi busquen materials per a emportar-se o s’hi pensen aixoplugar.
La sorpresa la dóna CiU, s’oposa a la proposta adduint que la llei ja contempla el deure urbanístic de conservació i només cal complir-la. Fa una exposició com si es parlés d’un fet aïllat o fos un succés recent. Li preocupa, afegeix, que del Pla se’n derivin noves mesures o obligacions. Ah! Vet aquí les pors. Tal com es veu, el neguit de CiU per preservar l’estatus de la propietat supera al PP o aquest representa uns interessos econòmics més allunyats del Ripoll.
Des del govern, el Joan Manau responsable d’urbanisme, amb un to reposat i com qui vol treure ferro a la proposta respon que estan fent complir la llei, com esmenta el portaveu de CiU, i per tant no tenen cap inconvenient en dir-ne un pla d’actuació d’allò que ja estan realitzant. Hi ha dotze expedients oberts, explica, i per ara els propietaris estan responent correctament. La seva intervenció dóna ales al portaveu de CiU i insisteix en no aprovar una moció que segons el seu parer no serveix per a res. La Virginia Domínguez persisteix en destacar l’actuació urgent per la singularitat del volum, concentració i nivell de risc, però CiU manté la seva postura.
El problema, segons el Joan Manau, ja està en curs administratiu (caldria conèixer les dates d’obertura dels expedients, la moció fa més d’un mes que és coneguda) però jo d’ell no dormiria tranquil. Penso que hauria de fer-se amb un informe on es llistessin les situacions de més risc, com ara pous, encavallades o parets en situació de col·lapse, i exigir una actuació ràpida de tapar o d’enderrocar. Els bombers quan actuen i els hi sorgeix un risc d’aquest tipus, mai no deixen el lloc en situació de risc eminent. Després la continuïtat del procediment administratiu ja farà el seu curs i vetllarà per l’adequat arranjament del lloc.
Bé, cadascú dorm com millor li sembla i la moció és aprovada per tots els grups municipals excepte el vot en contra de CiU.
UN HOME SENSE PARAULA
Dispenseu, però no es tracta d’emular el llibre de l’Imma Monsó “Un home de paraula” amb un títol antònim. Volia comentar també un fet real i el primer títol que em sortia era “Un polític sense paraula”. Això, a més de ser un tòpic, és abundar en genèric contra la classe política, fet que hi estic radicalment en contra. També podia esmentar d’entrada el nom de la persona, però era donar-li un protagonisme no merescut. Títols com “Un farsant socialista” o “Un advocat de no fiar”, igualment s’ajustarien a la realitat però són expressions més pròpies d’una situació de continuïtat, no d’un fet en concret. Així doncs he optat per aquest petit plagi en el titular. Per descomptat l’escrit que segueix no és un llibre ni té l’extraordinària sensibilitat manifestada per l’Imma a la seva “novel·la”.
Tot va començar al Ple del 13 de desembre, en el debat dels pressupostos. Després que la Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, qüestionés respectuosament les retribucions i les indemnitzacions per assistència dels càrrecs electes, a la rèplica, el jurista i portaveu del PSC, va caure mesquinament en un atac personal. El Josep Ayuso, faltat d’arguments per defensar la seva línea política, va utilitzar informació sobre retribucions personals amb la pretensió de desautoritzar l’exposició de la regidora. A l’acta es pot llegir: “Vostè cobra més que un regidor amb dedicació exclusiva en aquest Ajuntament, és una dada objectiva, i miri si m’equivoco li demanaré perdó en un Ple Municipal, li demanaré disculpes”.
Què importava el què cobres la regidora professionalment en un debat sobre la utilització dels diners públics? Fins i tot en el supòsit que visqués de renda, com a càrrec electe, tenia el dret a expressar la seva opinió sobre les retribucions polítiques. L’acusació del portaveu no sols va ser mesquina, a més era demagògica per ser falsa. La Virgínia Domínguez pel protocol d’intervencions no es va poder defensar.
En finalitzar el Ple de gener, dins l’apartat de precs, la portaveu de l’Entesa després d’evocar la desagradable resposta del portaveu del PSC en el Ple anterior i recordar com les retribucions en l’àmbit professional i privat no formen part del debat polític, en pro de la transparència, va facilitar documentalment l’import del seu sou mensual. Era evident, el comentari del Josep Ayuso havia estat desafortunat i fals, s’esperava la seva disculpa com havia manifestat el mateix portaveu i acabava de demanar formalment la regidora.
No va fer cap disculpa. El Sr.Bustos sense fer prevaldre el compromís del seu portaveu ni acceptar el dret a defensar-se de la representant de l’Entesa, va intervenir amb els mateixos arguments puerils recollits en l’apunt “Qüestió d’estil: premeditat i amb traïdoria” que no cal repetir. Aquest és l’estil de lideratge de l’esmentat senyor, el model que transmet en l’exercici de la política, el seu guiatge. Amb aquestes actituds es formen els nouvinguts a la política, els neòfits presents en el govern municipal. Això ajuda a entendre moltes coses.
El Josep Ayuso no va poder intervenir en el Ple, tampoc ho va demanar, però disposa de prous canals per fer públic l’“error” i complir el seu compromís. Tanmateix en el moment d’escriure aquesta crònica ja ha passat un mes i mig i això no ha succeït pas.
La poca estima del portaveu del PSC vers el què diu en el marc democràtic del Ple municipal, malauradament, alimenta la banalitat del discurs polític, avui sovint faltat de contingut, de la mateixa manera que restaria veracitat a l’advocacia si estès exercint la seva professió. Tot plegat conseqüències pròpies d’un home sense paraula.