Intervenció de Virginia Domínguez en el Debat de portaveus del 22 de setembre de 2010
Considerem que, com a ciutat, no podíem restar al marge del debat sobre el fet metropolità. No podíem ser mers espectadors. Aquest és un tema de ciutat, i fins i tot de comarca que té molt a veure amb el debat sobre el paper que juga i que ha de jugar Sabadell.
És un tema per reflexionar conjuntament i que pensem que seria bo que hi hagués alguna mena de posicionament del consistori, tot i que ara ja s’hagi aprovat la llei i el tema hagi perdut actualitat.
Per això vam voler posar el tema sobre la taula i estem satisfets de què s’organitzés aquest cicle que ens ha permès conèixer molts aspectes al voltant del que vol dir l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I entenem que amb tot aquest bagatge, estem en disposició de prendre una decisió com a ciutat sobre el que volem ser.
Si ens imaginem que ara ens estan preguntant si volem o no formar part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (que no és el cas, ningú no ens ho està preguntant), però si ens ho imaginem, hem de valorar els pros i contres del que implicaria ser-hi. I la lectura de la llei i les aportacions que s’han fet en aquestes sessions ens permeten separar diferents elements.
Majoritàriament hem escoltat intervencions de defensa de l’AMB, però curiosament poques invitacions a formar-ne part.
En qualsevol cas, a favor de la pertinença a l’AMB, és clau considerar que aporta una mirada més àmplia, una visió supramunicipal, que fuig del localisme, i va més enllà, buscant l’encaix en una realitat territorial.
A favor també hi ha la possibilitat de cooperar, de compartir serveis comuns, d’optimitzar recursos.
Però també hi ha elements que entenem negatius en una eventual adhesió a l’AMB.
Per exemple, la pèrdua d’autonomia municipal i el fet d’allunyar de la ciutat la presa de decisions, la pèrdua de capacitat de decidir, que considerem que pot anar en contra dels interessos locals.
Això ens preocupa especialment en l’àmbit urbanístic en què l’AMB té moltes competències noves, que fins ara no tenia cap de les entitats metropolitanes. De fet, tot el títol 3r de la llei es dedica precisament a això, a l’ordenació del territori i l’urbanisme.
Les noves competències en planejament urbanístic podrien fer perillar el model de planejament de Sabadell, que en el seu moment va ser molt consensuat i que, tot i que preveu uns creixements, també preserva espais naturals i reconeix el seu valor. Aquest és un element important del caràcter de la ciutat, que podria entrar en crisi.
Un segon factor de pes en la balança és el sobrecost econòmic per a la ciutat i per a la ciutadania que implicaria formar part de l’AMB. Perquè ja s’han acabat els temps en què formar part de l’AMB implicava rebre més, implicava tenir ingressos extraordinaris per fer inversions. Això s’ha acabat, la llei ho deixa prou clar. Per tant, estem parlant de recàrrecs sobre l’IBI, com ja es fan en les entitats metropolitanes del Transport i del Medi Ambient.
I un tercer factor, potser el que més ens inquieta, és la pèrdua de personalitat de la ciutat, que quedaria engolida per la gran Barcelona, o més aviat, en la perifèria de la gran Barcelona, i sobretot el trencament que suposaria del Vallès. I en aquest sentit, pensem que s’ha de defensar la identitat del Vallès com a tot, i la llei de l’AMB no hauria de plantejar la seva divisió com ho fa. (actualment formen part de l’AMB 6 municipis del Vallès: Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà del Vallès, Badia del Vallès).
És precisament la fragmentació del Vallès el que ens porta a la principal crítica que fem des de l’Entesa per Sabadell a la Llei de creació de l’AMB: la manca de debat sobre els límits territorials d’aquesta nova administració.
Aquest és un element que ha aparegut en diferents sessions i que ha estat reconegut pels ponents: en el procés d’elaboració de la llei s’ha obviat completament el debat sobre els límits i s’ha optat per una solució territorialment arbitrària (en Sebastià Grau parlava de solució salomònica, en Joan Trullén de pragmatisme). És a dir, que la nova AMB estigui formada pels municipis que actualment són membres d’alguna de les entitats metropolitanes.
Aquest punt de partida és un error. Aquesta manca de debat sobre qui i per què ha de formar l’AMB afebleix la pròpia institució i ignora deliberadament la realitat metropolitana.
Es posa en evidència que l’AMB persegueix crear un instrument de poder polític, més que no pas un govern territorial.
El Vallès no pot quedar ni diluït ni fragmentat en l’Àrea d’influència de Barcelona. És impensable una part del Vallès a l’AMB i una altra fora. El Vallès ha de tenir la seva personalitat pròpia, defensar la identitat d’un territori on viuen 1 milió de persones i que té característiques molt diferents de la metròpoli i que, com reivindica Via Vallès, té un dinamisme econòmic al voltant del corredor de la B-30.
L’Entesa aposta per reivindicar el pes del Vallès. Apostem per una entitat metropolitana del Vallès (o la denominació més adient), és a dir, de la suma del Vallès Occidental i del Vallès Oriental. Apostem per una cooperació entre municipis que ens són propers, amb els que tenim molt en comú, i amb els que compartim més que amb Barcelona.
Defensem una entitat que posi fi a l’absurda rivalitat Sabadell-Terrassa i que potenciï el Vallès, que busqui la complicitat de Granollers, de Mollet, de Cerdanyola i Ripollet, de Rubí, de Sant Cugat, però també dels municipis més petits, que formen part de la realitat de cadascuna d’aquestes ciutats, de les seves pròpies metròpolis.
Per fer-ho, per tirar endavant una opció com aquesta, hi ha d’haver voluntat de lideratge, no pas buscant un contrapoder, sinó una administració que defensi els interessos del Vallès, que reivindiqui la necessitat d’inversions, que ordeni i racionalitzi la gestió dels creixements, dels espais naturals, que gestioni el territori i les infraestructures i que ofereixi serveis d’adscripció voluntària ajustats a les necessitats dels municipis. Cada municipi ha de poder triar què vol i que necessita. Com van dir Dolors Clavell o Manel Larrosa, cal una geometria variable, no cal entestar-se en el tot o res. I cal una flexibilitat que passa per crear consorcis de caire sectorial o altres fórmules de cooperació, que facilitin la prestació de serveis en determinats àmbits geogràfics que no cal que abastin el conjunt del territori del Vallès.
Per tant, defensem el nostre dret a tenir una visió metropolitana, a formar aliances sòlides amb els nostres veïns, orientades a la cooperació, a optimitzar i a racionalitzar la gestió de serveis, orientades a mirar més enllà. Però no volem ser perifèria de Barcelona, no volem ser el pati de darrera on poden anar a parar els equipaments supramunicipals que no caben a la metròpoli, on la demanda d’inversió recaigui bàsicament en Barcelona.
Una entitat metropolitana del Vallès (el nom és el de menys), que mantingués la coherència territorial i socioeconòmica de la plana, compliria amb els mateixos objectius positius que l’AMB: visió supramunicipal i compartir serveis per optimitzar recursos.
Però, en canvi, no tindria els mateixos elements negatius de l’AMB, perquè conservaria més autonomia, situaria la presa de decisions més a prop i, sobretot, potenciaria un Vallès unit i fort, que també actuaria com a element de reequilibri territorial davant del gran pes de l’AMB.