Sant Pau de Riu-sec, parc tecnològic?

Isidre Soler Clarena - Regidor portaveu del Grup Municipal d'Entesa per Sabadell

Sant Pau de Riu-sec és una actuación estratègica que permitirà a la ciudad recuperar mucho peso industrial” afirmava fàtuament l’alcalde Manuel Bustos (Diari Sabadell, 2 de desembre de 2006). Fins i tot va arribar a proclamar que amb Sant Pau de Riu-sec Sabadell seria el Toulouse de Catalunya “vamos a a potenciar una industria muy potente complementaria a la industria aeronáutica” (M. Bustos, La Vanguardia 9 de maig 2006).

Amb aquestes paraules l’alcalde pretenia atribuir-se algun protagonisme en un projecte de promoció exclusivament privada i contrarestar la crítica que fèiem des de l’Entesa a la constant pèrdua de sòl industrial i del teixit productiu que la ciutat patia, abocada a l’economia passatgera i especulativa del totxo amb la plena complicitat del govern municipal.

Poc importava no tenir una visió estratègica de l’economia i del futur de la ciutat. No calia esforçar-se ni liderar cap estratègia per substituir aquelles activitats productives esgotades. Es tractava de donar totes les facilitats per aixecar blocs de pisos on hi havia naus industrials. Sant Pau de Riu-sec, convertit en fetitxe, serviria per recol·locar tota la producció i tots els llocs de treball que s’anaven destruint. Es va parlar de 10.000 llocs de treball ocupats en firmes de tecnologia punta i aeronàutiques.

Sant Pau de Riu-sec es va aprovar amb el compromís de no ser un polígon industrial més ni un nou polígon comercial. Sant Pau havia de ser un parc tecnològic amb una indústria especialitzada, amb una alta valorització tecnològica. Un nou concepte d’activitat industrial on també es consideraven els valors urbanístics i arquitectònics.

Ara sembla que aquest compromís s’esvaeix com el fum. L’anunci de la probable instal·lació d’un centre IKEA posa de relleu la feblesa del fetitxe. Desapareix l’activitat productiva, els llocs de treball es redueixen dràsticament i la qualitat arquitectònica resta en entredit. I això sense entrar en altres consideracions sobre els efectes al petit i mitjà comerç. Ha primat més el pragmatisme del “peix al cove” i recuperar la inversió feta que no pas l’esforç d’haver de trobar els agents que podien conformar el parc tecnològic.

Aquest canvi d’orientació, però, tampoc no ens sorprèn. Es tracta en realitat d’una mostra més d’aquesta manca de capacitat, quan no menyspreu, per impulsar projectes innovadors vinculats al coneixement, a les noves tecnologies i que aportin valor afegit.

Tenim precedents com el CESTIC, el centre destinat a l’estudi i als serveis relacionats amb les tecnologies de la informació i de la comunicació, creat l’any 1998 per l’anterior alcalde Antoni Farrés i desmantellat el 2004 pel govern de Manuel Bustos. L’edifici principal va ser permutat a la Cambra de Comerç i requalificat com a sòl residencial la resta de solar.

O el projecte “Gran Via Digital” amb l’ABB com a equipament insígnia del que havia de ser un espai de referència de les activitats econòmiques, de serveis i formatives vinculades al coneixement i les noves tecnologies. Una proposta estratègica i productiva que ha acabat sent un centre de fires de tercera que ha costat prop de 12 milions d’euros a la ciutat.

Sembla que aquest és el trist destí dels projectes de ciutat quan hi ha poca visió estratègica i poca capacitat de lideratge. Sabadell està perdent les darreres oportunitats per recuperar el dinamisme i la projecció que ha perdut al llarg d’aquests darrers anys, a partir d’impulsar noves activitats singulars, renovant-se tecnològicament i creant un nou i actiu espai del coneixement, com a única via per estar millor situada en el terreny econòmic, en l’ocupació i en el paper de capitalitat.

[Publicat al Diari de Sabadell, 7/07/2009]